Converses nocturnes amb persones uniformades
Utilitzant frases fetes, ben bé, la capçalera d'aquest escrit podria ser ‘començar la casa per la teulada’ o ‘no deixis que la realitat et faci malbé un bon titular’. La teulada i el titular són el de dalt. Ni per un moment, pens parlar de rearmament, ni de l'elevada temperatura de la rentrée política d’aquesta tardor, que anticipen un futur negre. Ho farem del clima de l’estiu i altres temes de societat, a veure si rascant trobam algun fonament.
Els estius sempre porten novetats, la d’enguany han estat les nombroses trucades a la Policia Municipal, a altes hores de la nit, queixant-se pel volum excessivament elevat de la música a algunes festes. Per la resposta t'adones que és un clàssic. La Policia Municipal s’ha convertit en una mena de telèfon de l’esperança per a ‘renou nocturn zero’. Val a dir que els funcionaris que t'atenen són d'una exquisida amabilitat i comprensió, àdhuc, aguanten la conversa sense mostrar cap incomoditat. Quan el soroll ve del costat del bosc, si vostè truca i la conversa telefònica s'allarga una mica, possiblement li expliquin que els causants de la incidència són “els madrilenys”.
“Els madrilenys” són els habitants d’una mena de ‘corral’ de nova construcció, entorn d’una àrea interior de jardí, clastra i piscina, formada per edificis iguals i uniformes, que col·loquialment es coneix amb el nom de Gran Hermano, atès que, per la seva configuració, tothom pot vigilar tothom. S’han convertit en un assentament impertinent, on els habitants habitualment celebren festes nocturnes al jardí-terrassa de la coberta dels edificis. Els apartaments, ara com ara, afortunadament, estan ocupats majoritàriament només unes poques setmanes a l'any; encara que això sigui un malbaratament de l’espai, s’agraeix. L’agost, quan estan a plena ocupació, és habitual veure els camions que xuclen merda del clavegueram del carrer. Problemes a l'aire i al subsol.
Si l’excés de decibels té el seu origen al terrat del ‘panòptic foucaultià’ dels madrilenys, l’eficàcia de la trucada nocturna a l’autoritat municipal és constatable; encara que poc temps després, a vegades, hagi de repetir-la, ja que la colònia capitolina torna a reafirmar-se des de les altures (Diccionari Alcover-Moll, ‘colònia’: “Establiment fundat per un cert nom de ciutadans d'una nació que poblaran una terra allunyada de llur pàtria i continuen pertanyent a aquesta”). Però, si el soroll es produeix a un espai públic concessionat, millor no trucar, ja que per experiència se sap que fins a les dues de la matinada no s’esvairà. En aquest cas l’engranatge municipal grinyola, afloren les contradiccions ‘intraurbanes’. Vivim en un país on, a vegades, l’interès general és interpretat de manera provinciana: “El negoci està per davant dels drets del ciutadà”.
Hi va haver un temps en què es presumia de balneari, la vorera de mar era rocosa i els establiments hotelers tenien el solàrium arran de l’aigua, en concessions al domini públic. Un paisatge i lloc singular. Les terrasses de port, a la nit, fins que tancaven, es convertien en paratge de converses tranquil·les i, per als més tranuitadors, la festa continuava a la discoteca i a l’interior dels bars de copes. Hi va haver empresaris que van fer fortuna i treballadors que feien feina pràcticament tot l’any. Estacionalitat dèbil. Però, va arribar el dia, que farcits d’èxit, alguns varen tenir la ‘brillant’ idea de bescanviar els solàriums per una platja artificial, que és el mateix que dir contranatural. Les cadires plegadisses de tela de roba a ratlles de colors estivals a les antigues concessions es van convertir a la platja en gandules per llogar. L’ànima balneària va quedar ferida de mort, només restava deixar passar els temps per institucionalitzar l’estacionalitat més radical i posar les calderes a tota pressió durant un període de temps limitat per cobrir les necessitats de tot l’any.
El passeig diari per la vorera de la platja antropogènica, d’un temps ençà, ha adquirit un valor estadístic: permanentment, a qualsevol hora del dia, hi ha gandules sense ocupar en un percentatge que sovint supera amb escreix les que hi estan. Per contra, a l'altre extrem de l’àrea urbana, més arrecerada del vent, la minsa coberta de sorra porta temps a quart minvant. Els pàdels surf serveixen d’artefacte flotant on prendre el sol, en una versió sofisticada de l’antic neumàtic que s’utilitzava de flotador. Anticipen un paisatge distòpic, en què l’augment del nivell de la mar provocarà la reducció de la capa d’arena on posar la tovallola i la zona de bany s’ompli d’aquests solàriums de butxaca flotants. Nova oportunitat de negoci: abundaran les petites màfies de lloguer de morts per amarrar les taules, que deixaran en res l’actual negoci organitzat d’amarraments per a vaixells.
No es pot generalitzar, ni des de la terrassa arribar a grans conclusions, encara que l’excepcional Miquel dels Sants Oliver ho fes al seu dia. Però són molts els indicadors que anticipen que el model de creixement s'està esgotant i entrant en una zona de “no confort”; àdhuc, les grans xifres econòmiques comencen a trontollar (les petites sempre ha deixat molt a desitjar). Efectivament, el canvi climàtic, els impactes costaners, la vulnerabilitat del medi i la sobreexplotació de recursos, ens podria portar al moment de les ‘no coses’, en què la fortalesa muta a debilitat estructural.
En el meu passeig per l'espai i el temps he parlat de la discoteca i els bars de copes per als més tranuitadors; després, va arribar el moment en què els nocturns homes d'uniforme perseguien les botellades dels joves; i, ara, es truca al telèfon del soroll. Això no és la nit dels ignorants, potser tornarà a ser temps de La Clave (programa nocturn de televisió espanyola referent imprescindible en els anys de la transició democràtica). Ha arribat l'hora de deixar de creure en morir d'èxit, per començar a pensar en el perill d’agonitzar d'estultícia.