17/11/2021

Continuar el viatge sense canoa

3 min
La crisi dels migrants que travessen el mar en busca d'una vida millor no s'atura.

Avança l'he-perdut-el-compte onada del coronavirus mentre milers de persones no poden tirar endavant, amb virus o sense, perquè els governs fa molt de temps que van decidir que abusar d’altres éssers humans és útil per a les seves estratègies polítiques. Res de nou, al contrari. Per això també és tan preocupant. Perquè les tàctiques salvatges es repeteixen incessantment, com si no ens quedés cap més remei que acceptar la part en què ens devorem a nosaltres mateixos, però rebutjant rotundament la satisfacció psicòtica que això comporta. Ara la notícia és a la frontera de Bielorússia i Polònia, amb governs qüestionables per moltes altres raons, però la vergonya s’estén per tot arreu amb governs que es qüestionen menys. Que en tan poc temps s’hagi trobat una vacuna perquè sobrevisquem al coronavirus i que en tants anys no s’hagi trobat una solució per evitar que milions de persones malvisquin en condicions infrahumanes és una de les grans paradoxes que hem de confrontar en la nostra existència més o menys afortunada. És com si tota l’estona ens estiguéssim salvant i condemnant al mateix temps. Les crisis migratòries són més estables que la grip i ho seran, segurament, més que el covid. Es mantenen durant tot l’any -amb l’interès volàtil per part dels mitjans de comunicació-, vulneren els drets humans sistemàticament i les aprofiten els discursos de l’extrema dreta, si és que l’exaltació de l’odi es pot considerar un discurs i no és només una arenga amb arguments tan deficitaris que tampoc no es poden considerar arguments. Per cert, que a Catalunya ja hi ha una denúncia d’odi per dia i el pòdium d’aquest rànquing desafortunat l’encapçala la LGTBI-fòbia, per donar pas després al racisme i la xenofòbia. Quina llàstima que hi hagi dies en què només sembla que pugui avançar el coronavirus.

A les botigues Decathlon del nord de França han decidit deixar de vendre canoes per evitar que els immigrants les utilitzin per creuar el canal de la Mànega i arribin a la Gran Bretanya. El que es ven com un producte per divertir-se o esbargir-se per a una part de la població, es converteix en l’únic transport possible per a una altra part, que té com a objectiu principal sobreviure. França i la Gran Bretanya es llancen els retrets pertinents (l’exemple clar que es fa menys soroll entre països respectables), però la realitat és que una botiga d’esports acaba fent el paper secundari imprescindible perquè la història sigui encara més colpidora. Com si no n’hi hagués prou amb el drama a pèl. M’imagino aquest episodi en mans de Robert Guédiguian o d’Aki Kaurismäki i m’adono que moltes vegades la vida l’has de pensar com una pel·lícula perquè sigui suportable. O potser és que les pel·lícules, com els llibres, et fan la companyia necessària per no arribar a desesperar-te il·limitadament. Esclar que hi ha qui se sent molt millor fent un passeig en canoa. És evident que la perspectiva és tan diferent com les situacions que ens toca viure.

D’aquí a no res els dirigents del món occidental faran una crida a l’esperit de Nadal i ens beneiran amb la seva arrogància habitual, com si haguéssim demanat mai cap benedicció. Encara és pitjor quan ho fan els reis i els prínceps. Però ho faran perquè la dignitat és un vestit que sempre els va gran. A les fronteres trobaran un altre sistema per creuar els mars i saltar els murs, sigui l’època que sigui. Amb epidèmies o sense. Com una sessió contínua. No sé quantes vegades cal veure la mateixa pel·lícula, però sí que sé que sabent-ne el principi i el final, no deixa de fer el mateix mal.

stats