Publicitat
Publicitat

El consell de l'ambaixador

Crec que Joan Manuel Serrat ha explicat que la seva mare havia dit alguna vegada: "Jo sóc d'on mengen els meus fills". L'explicació és clara com un vas d'aigua. Si milions de persones s'han fet catalanes per decisió és, senzillament, perquè aquesta ha estat una terra d'oportunitats. Un relat calcat al que podrien donar milions d'irlandesos, italians o mexicans que avui són ciutadans dels Estats Units.

El problema és que aquest relat s'ha avariat. Mentre el món continua fent cua per travessar les fronteres nord-americanes, milers de catalans se n'han d'anar de Catalunya per trobar la seva oportunitat. A aquestes altures de l'anglès, d'internet i dels viatges low cost , el problema no és que els catalans se'n vagin sinó que no tinguin més remei que anar-se'n. Aquest és el senyal més desesperat del moment. I, per tant, qualsevol aspiració de millora de l'estatuspolític de Catalunya ha d'assegurar que, a part de servir per salvar-nos els mots i la dignitat, serveixi perquè continuï sent un país on es fan realitat els somnis. Un país té autoestima quan tothom pot posar un plat a taula als seus fills.

Però no només de pa viu l'home. No hi ha cap col·lectiu que no pugui sobreviure sense una certa quantitat diària d'autoestima. Els americans en són els reis. Perquè es van independitzar sobre un mite fundacional tan potent i universalment comprensible com el de la igualtat de les persones, però, sobretot, perquè s'ho repeteixen cada dia.

Als Estats Units educa tota la tribu, o sigui, l'escola, la tele, i fins i tot els discursos del president, i això que dota el país d'una identitat clara i compartible, barreja d'una explícita educació per a la ciutadania i d'una difusa coerció social com la d'haver de cantar el God bless America quan arriba la setena entrada d'un partit de beisbol.

Nosaltres, en canvi, vivim sota dos sistemes de mitjans de comunicació que es consideren nacionals a si mateixos, el català i l'espanyol. En el millor dels casos conviuen en la indiferència mútua. Però sovint expliquen l'actualitat amb un focus tan diferent que sembla ben bé que facin el relat de dos països independents. Per no parlar del pitjor, de l'agressivitat que fa que -com que l'altaveu espanyol és més gran- per cada missatge d'autoestima que un català rep des dels seus mitjans, en rep no sé quants de menysteniment des dels espanyols, senzillament perquè els seus interessos no són sempre i ben bé els nostres.

Tant l'autoestima com el menysteniment poden ser subtils (en quin ordre col·loquem les notícies a l'escaleta) o barroers (l' Apm? deu tenir el millor arxiu del món en l'especialitat), però en aquestes condicions d'inferioritat en el relat de la nostra actualitat diària hem de ser conscients, també, que cal treballar l'autoestima col·lectiva.

Ahir El País va entrevistar l'ambaixador sortint dels Estats Units a Madrid, Alan Solomont, que, parlant de la baixa autoestima dels espanyols, deia: "Jo crec que en aquesta vida i en aquest món, un escriu els seus propis anuncis publicitaris; no pots esperar que altres els escriguin per tu". Anotem el consell.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF