Som confessionals

Permeti-se’m la trampa verbal, però és que crec que pot servir per obrir encara més els ulls en el debat actual sobre l’ús públic del vel islàmic. Els partits d’esquerres consideren que un estat aconfessional hauria de donar llibertat a tothom per vestir com vulgui, sigui amb connotacions religioses o no, mentre que la resta de partits invoquen que precisament l’aconfessionalitat hauria d’alliberar les dones (i especialment les nenes) de portar el vel, o bé protegir-les d’una tradició patriarcal que els imposa una vestimenta assenyaladora i humiliant. Ambdues posicions parlen de l’aconfessionalitat com a base dels seus arguments, encara que l’extrema dreta remarqui la protecció de la tradició cristiana o catòlica. El que se’ns escapa sovint, però, és que sí que vivim en una societat confessional. Molt més del que ens pensem. No és ben bé una religió, però sí que és un dogma. Una sèrie de principis innegables. Gairebé una fe.

Des de la Declaració dels Drets Humans del 1948 (o fins i tot des del 1789) que vivim en una creença, molt propera a la coneixença o al saber, de l’existència d’uns valors suprems. Uns Manaments de la Llei de l’Home, i de la Dona, que és on s’hauria de trobar la solució a molts dels dilemes polítics i socials. Aquests drets, val a dir-ho, no existeixen: no són ciència, no són demostrables, no tenen una base empírica perquè justament la història ens demostraria que no han estat llei universal des del principi dels temps (ni ho són, encara, arreu de molts països). No són, per tant, un fet: són una creença. Decidim creure-hi, fer-ne convenció, fer-ne llei invulnerable. Aleshores el debat es vehicula en la contraposició entre dues maneres d’exercir el mateix dret. És el dret a vestir com vulguis contra el dret a vestir com vulguis, per entendre’ns: el dret a mostrar la teva tradició, cultura o religió si et dona la gana versus el dret a no haver de mostrar-la en un context en què per als homes mai, mai, no hi ha codi. La primera versió marca les diferències (i això podria ser enriquidor, acolorit, divers); la segona tendeix a igualar (per tal de garantir un creixement en igualtat de condicions). Jo crec que en l’escola, com a mínim, hauria de predominar la segona.

Precisament les escoles privades o concertades que tenien (o tenen) la tradició d’uniformar els estudiants ho feien (o ho fan) en nom de la igualtat. Uniformitzar, fer que tothom se senti igual, sense marcar diferències socials ni tèxtils. A mi l’extrem de l’uniforme no m’agrada, però la uniformització dels límits sí. I crec que la resposta a l’ús del vel a l’escola no s’ha de basar en la confessionalitat cristiana, ni en la tradició catòlica o la identitat carolíngia, sinó en la confessionalitat dels valors occidentals o allò que anomenem els drets conquerits des de la Revolució Francesa. Si això és més difícil de regular pel que fa als majors d’edat, crec que a l’escola sí que s’hi pot incidir de manera que la diferència, quan existeix, no sigui una diferència massa allunyada del principi d’igualtat entre home i dona. D’aquest primer o segon o tercer manament. D’aquest dogma que, a casa nostra, no pot ni ha de discutir-se sota el pretext de cap tradició. No pas a aquelles edats, no quan una nena ha de poder fer vida de nena i no d’estendard. De cap tipus.

Pel que fa als adults, la llibertat d’elecció té una expressió diferent i cal confiar en la llibertat d’elecció de cadascú. O bé garantir-la, és a dir, evitar comportaments submisos i acompanyar aquells que ho siguin a través de la formació o l’ajuda. Però fins i tot aquí topem amb uns límits que tornen a posar en discussió la nostra confessió: un burca, o un burquini, són un excés intolerable contra els principis d’igualtat entre gèneres? Jo tendeixo a pensar que sí. El respecte per la tradició i la cultura, que també hauria de ser sagrat, crec que en aquest cas baixa alguns esglaons per sota del dret a viure en una societat igualitària i respectuosa amb la dona, com ja ens va passar amb el debat sobre els toros, on l’argument de la tradició i la llibertat individual pesava molt, però en el qual van acabar imposant-se, per raons també culturals, confessionals, de valors moderns i àmpliament compartits, els principis de dignitat de l’animal i de decència en els espectacles. No és que no existeixi el dret fonamental a vestir com es vulgui, és que hi ha vestimentes que indiquen una desigualtat innegable. I excessiva. I a les quals l'Alcorà, a més a més, ni tan sols obliga.