La confessió del PSOE d’Armengol: l’esquerra no té res a fer

Falten 10 mesos per a la campanya electoral i manco d’11 per a les eleccions. I no s’ha mogut res amb relació a fa dos anys, quan es començava a veure una oposició d’esquerres deprimida i sense ànim, que el Govern torejava Vox i que el PP i la ultradreta tornarien sumar la vegada següent.

El fet més transcendent que confirma que tot està com estava és la renúncia de Francina Armengol a disputar la presidència a Prohens un altre pic. Si es llegeix només la lletra grossa de la feta, o bé tal com l’ha venuda el PSOE illenc, no es pot apreciar de cap de les maneres la càrrega política que té de bon de veres. Per valorar-la en la seva justa mesura s’ha de posar en el context pertinent.

Armengol va rebre la derrota de 2023 com un cop, si no personal, almanco contra el seu orgull polític. I molt profund. Que s’explica pel que asseverava el seu entorn durant tot l’any anterior als comicis. Que existia el que en deien ‘l’efecte Francina’, l’atracció directament imputable a la personalitat pública de la líder i a la gestió feta al Govern, que produiria un nombre de vots suficient que desfaria les suposicions sobre una potencial victòria dretana, possibilitat que menyspreaven, sobretot, perquè no creien que Prohens tingués capacitat de recuperar prou suports per al PP.

Era una concepció de la política electoral que s’abstreia volgudament de la principal característica que ha tingut el comportament del sufragi a Balears durant les darreres dècades: la creixent importància de la clau nacional. A desgrat d’aquest fenomen, fàcilment perceptible en l’evolució dels resultats a urnes des del –com a mínim– 2007, afrontaren els comicis del 2023 amb aquella convicció.

Val a dir que no era només l’entorn armengolià que ho deia talment. Es tractava d’una percepció més estesa. Fins i tot entre determinats nacionalistes es creia que la presidenta tenia un plus personal i polític que l’ajudaria — i de passada, a tota l’esquerra— a repetir en el càrrec per tercera vegada consecutiva. I no només passava en el món de l’aristocràcia política: sindicalistes i membres de les associacions civils independents, anti PP i proesquerra pensaven dos quarts del mateix.

Tot, emperò, canvià quan poques setmanes abans de les eleccions la cúpula socialista començà a entendre –segurament per mor de les enquestes internes que li arribarien de la seu central– que la fantasia de l’esmentat efecte s’estava esvaint, si és que mai havia existit.

La nit electoral no va fer més que confirmar la catàstrofe: l’esquerra perdia el Govern i Armengol, la presidència. Tot d’una, però, els socialistes advertiren –era una lectura correcte, no hi havia dubte: tenien raó– que ells no eren els responsables del desastre, sinó l’enfonsament de l’ultraesquerra. Indubtable: Podem passava de 6 diputats a 1. El neocomunisme s’enfonsava i arrossegava tota l’esquerra cap a l’abisme opositor.

La consigna que imposà llavors la direcció del PSOE local va ser que la derrota era un simple parèntesi i que Prohens, en la seva incapacitat, no se’n sortiria i Armengol tornaria ser presidenta el 2027, encara que hagués fugit cap a Madrid, aprofitant les eleccions generals de juliol de 2023.

És creïble que així ho pensàs. O, com a poc, que tenia ganes de tornar i “d’acabar la feina”.

A finals de l’any 2024, en el congrés federal del PSOE, a Sevilla, Armengol deixà entendre almanco a dos periodistes mallorquins –que després ho contaren– que seria, en efecte, candidata contra Prohens. Encara és més contundent que quan es va fer el congrés regional, el març de 2025, la pàgina web del Partit Socialista balear així saludava la reelecció de la líder indiscutida: “Armengol anuncia la primera mesura per quan torni ser presidenta el 2027…”.

Els mesos següents, de fet, durant tot aquell any, les coses –possiblement a base d’enquestes ferestes per als socialistes– canviaren. Quan el febrer de 2026 el diari Última Hora avançava que Armengol renunciaria per l’evidència que les opcions de tornar guanyar eren nul·les, segur que ja estava decidit des de feia prou setmanes.

El mateix diari publicava fa poc l’enquesta –feta pel sempre fiable Instituto Balear de Estudios Sociales– d’intenció de vot que deixava en evidència el motiu de la renúncia: el PSOE ja perd 3,7 punts percentuals sobre el resultat del 2023 i, el que és pitjor, resta 4 escons, mentre que l’extrema esquerra desapareix. Els nacionalistes només sumen un diputat més, a Menorca, i els regionalistes no en treuen cap; el PP frega la majoria absoluta i si no la té –cosa que és més probable– podrà tornar pactar amb Vox, que almanco augmentarà en un escó.

Aquesta és la raó que explica per què Armengol vol quedar a Madrid i confirma allò que fa dos anys es començava a veure i que ara el PSOE ha confessat implícitament: que l’esquerra no té res a fer.