Beatriz és colombiana. Després de sis anys a Mallorca, encara no ha aconseguit regularitzar la seva situació. Quan contava les seves vivències per al setmanari de l’ARABalears, va resumir el seu sentiment amb una frase que, encara que soni òbvia, convé no oblidar: “Un no emigra perquè ho vulgui. No empaquetes les teves coses i deixes el teu país per un capritx”. Ella reclama que les administracions la guiïn en el progrés, no que continuïn donant-li aliments que, encara que agraeix, no necessita. En posar la mirada en els immigrants, deixam de banda els qui els contracten en negre, els participants d’aquesta economia submergida.
El concepte ‘els papers’ és un resum i una metàfora de moltes coses. És la via a una vida regularitzada, però no només per a qui els necessita, sinó per a la societat. Amb els pagaments en negre, aquests treballadors no estan cotitzant, l’Administració no recapta impostos i són els empresaris els qui es beneficien de l’economia en negre. Hi ha gent que, si accedeix a formalitzar ‘els papers’, obliga l’empleat a pagar a la Seguretat Social. La regularització surt de la butxaca dels treballadors, que no arriben a escapar de l’explotació.
El sociòleg David Abril es remetia a les xifres de renda mitjana dels immigrants regularitzats, entorn dels 15.000 euros bruts anuals. I arriben les preguntes: qui pot viure en una comunitat com les Balears amb aquests doblers? Qui pot pagar no ja el lloguer d’un pis sinó si més no una habitació?
En lloc de criminalitzar la immigració i proposar mesures trumpistas (i absurdes) de deportacions com les de Vox únicament per atiar el vesper del seu calador de vots, cal una llei d’estrangeria valenta, senzilla i ferma. I mitjans per gestionar-la. Necessitam que aconseguir una cita a Estrangeria no funcioni com una república bananera, que no es tracti els immigrants com a ciutadans de segona. Es veuen obligats a pagar a desaprensius per una cita, per un dret natural a una democràcia forta. I ningú no fa res per corregir-ho. Seria impensable que un espanyol hagués d’empassar-se aquests mètodes corruptes per renovar el DNI o el passaport.
Hi ha, per sort, gent conscient de la realitat migratòria, gent que regularitza, que cotitza fins i tot per una empleada de llar que treballa a ca seva unes hores a la setmana. Els discursos ultres es desmunten amb fets. I amb informació.
