Sobre el concepte d’història –natural
La primera lliçó que ens van fer aprendre a l’assignatura de Naturals –que és com es deia quan hi havia l’egebé– deia que els éssers vius neixen, s’alimenten, creixen, es reprodueixen i moren. Ara els pagesos desfilen amb unes pancartes que exclamen que, com que hem menystingut la seva feina i l’entorn on la desenvolupen, ens morirem de gana saltant-nos tres d’aquests infinitius –nosaltres, ells no, que tenen hortet. I no s’erren gaire, diria, que fins i tot els qui comprem l’almanac per anar a plaça una mica més informats (o pel seu contingut poètic), els que hem ajudat a tomar olives o garroves, a collir raïm o ametlles o hem gosat de plantar enciams i tomaqueres en un terrat de ciutat, treballs tindríem per saber quan i com plantar i regar i arreplegar patates, llegum o cereals, i no cal especular quant ens costaria surar una gallina fins que pongués el primer ou.
Primo Levi va escriure que la memòria és un deure. Escoltar, observar, llegir –aprendre’s les coses 'de cor', com diuen en anglès. N’hi hauria prou de col·locar-se vora el padrí i la padrina, la mare o el pare, i callar. N’hi hauria prou de posseir un llibre, cadascú de nosaltres, i resseguir-lo i pensar-lo moltes vegades al llarg de les diferents etapes de la nostra vida. Veuríem com les paraules i les imatges, que es mantenen impreses al paper i a la memòria, es van transformant: com la història (en minúscula i en majúscula) no diu el mateix a setze anys, a vint-i-cinc, a quaranta, a seixanta-vuit. Entendríem que aprendre alguna cosa de memòria no vol dir per força instal·lar una idea inamovible dintre nostre; que allò de “convertir-nos en lloros” o “en micos” que tant ens espanta no és essencialment una mala cosa. “Hi ha una cita secreta entre les generacions passades i la nostra”, diu Walter Benjamin en els assajos on reflexiona Sobre el concepte d’història.
Fa quatre dies, com aquell que diu, que algunes escoles en pobles petits o en barris bons de ciutat comencen a fer hort amb la canalla. Vivim dins d’una Història que, com un llibre o una d’aquelles lliçons de primària, hauríem de recordar constantment a les diferents edats del cervell i de l’ànima. I no solament la Història (i les històries) de la Humanitat –igualment, la història malanomenada natural, la Història dels Éssers Vius.
Enzo Neppi, professor de literatura italiana moderna i contemporània, reflexiona en un altre article d’investigació sobre la representació d’allò que malanomenem “natura” en l’obra de Primo Levi, i planteja qüestions com la següent: després que Auschwitz esdevingui per a ell “una refutació definitiva de la Providència” (després que la barbàrie 'demostri' que no es pot creure en Déu), Levi reconeix que tampoc no podem continuar afirmant que “la natura” sigui cruel. El poeta, Llicenciat en Química, repensa la seva relació amb l’entorn no-humà (que, d’entrada, li havia semblat brutal i separat de la raó), partint de la idea que qualsevol nou descobriment en relació amb els altres animals ens fa por perquè disminueix el lloc ocupat pels humans a l'univers. I, si bé en les seves Storie naturali –uns relats una mica de ciència ficció, publicats amb pseudònim–, Levi havia sentenciat per exemple que el cant dels ocells és només un crit de guerra, “defensa del territori i advertència a possibles invasors”, després escriurà “l’una a l’altra s’ensumen les formigues / per espiar-se potser el camí o la fortuna”. Al seu article, Neppi conclou que, per a Levi, finalment, “el mal és inèrcia, passivitat, parasitisme, estupidesa i obediència cega” però també (i sobretot) “el somni orgullós i boig d'adquirir el poder que ens estalviaria la Lluita per la vida”.
Els mateixos pagesos del començament de l’article es manifesten cremant gasoil i benzina per l’asfalt de les ciutats. És l’única manera que els facin cas, al·leguen. A mi no m’ho sembla. La seva Lluita (que em sento com a pròpia) no només ha d’anar de bracet amb la de la classe obrera, amb la que va contra la turistització i la gentrificació, i amb la de l’ecologisme. Totes aquestes batalles (fins ara lliurades en nom del “somni orgullós i boig” a què es referia Levi) les hem de lluitar desplaçant la perspectiva amb un convenciment profund: des de la negació de la superioritat dels humans envers les espècies animals no-humanes, tornant-s’ho a mirar tot des d’un altre lloc –entenent 'de cor' que el lloc dels homes no és ni superior, ni bondadós, ni exemplar, si (com diria Levi) 'això' que som és el que són els homes.
“Els éssers vius neixen, s’alimenten, creixen, es reprodueixen i moren”, vaig cantar, assumint que també hi som els humans, en aquest axioma. I tanmateix, cantant-ho, m’hi vaig ficar al mig, ho vaig contradir, ho desfeia –com si trenqués un malefici. Com l’ocell que canta satisfet d’haver-se cruspit un insecte; com la formiga que avisa la companya del nin que s’acosta amb una lupa.
