Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article d’Agustí M. Vila-Abadal (Barcelona, 1924 - Torelló, 2018) a Qüestions de Vida Cristiana (1962). A Montserrat, on era monjo, creixien expectatives pels canvis del Concili Vaticà II (obert el 1962) en un sentit secular que va reflectir la Pacem in terris (1963) de Joan XXIII: defensa de drets humans i nacionals. L’abat Escarré a Le Monde, també el 1963, criticaria la dictadura de Franco.
Fàcilment les nostres actituds enfront dels qui exerceixen l’autoritat són de respecte, de submissió, d’admiració, de crítica... I aquestes actituds, les solem referir a la persona que exerceix l’autoritat, més que no pas a l’autoritat encarnada en aquella persona. Possiblement aquesta referència de les nostres actituds a la persona i no a l’autoritat que s’hi encarna és el que motiva sovint una desviació en les relacions entre autoritat i súbdits. Si la submissió deguda per definició a tota autoritat, com a tal, es traspassa a la persona que l’exerceix, ja no podem parlar de submissió digna, sinó de servilisme. Semblantment, quan la persona que exerceix l’autoritat resulta criticable i, per tant, fora de raó, si personalitzem l’autoritat, ens trobarem que és aquesta la que es troba fora de raó, i, per tant, no la podrem seguir. [...] Un cop un home està constituït en autoritat, el motiu pel qual mana no són les seves qualitats personals, sinó el fet d’haver estat constituït en autoritat. Precisament aquelles formes de govern que solem anomenar autoritàries es donen en els llocs i les èpoques en què es creu menys en l’autoritat com a tal. Com més autoritari és un sistema de govern, més s’accentua l’aspecte personal del qui governa. Es parla constantment de les seves qualitats, dels seus encerts, i tota crítica de la seva persona s’interpreta com un atemptat a l’autoritat i per tant, a la societat. Es recorden sempre els motius que han promogut la persona al govern i, en canvi, es relega a l’oblit la raó de ser de l’autoritat. Contràriament, on es té una noció clara del sentit de l’autoritat es pot criticar la persona del qui l’exerceix sense perjudicar l’autoritat en si mateixa, ni la comunitat regida pel governant. Donat, però, que, de fet, sol dominar més o menys intensament aquesta confusió de valors entorn al concepte d’autoritat, convé indicar que una de les actituds més generals que hauríem de tenir respecte a la persona que ostenta l’autoritat és la de la compassió. [...] L’actitud més correcta del governant, és exercir el govern amb la consciència que ho fa perquè és una necessitat que hi hagi algú que governi, no perquè les seves qualitats personals el facin capaç de fer-ho bé. [...] Sempre caldrà, però, una actitud correcta i justa: la de compassió envers un home que ignora, almenys en part, allò que ha de tractar, i que fàcilment perjudicarà algun d’aquells qui hauria de beneficiar amb la seva missió. Si el governant es creu que governa en virtut de les seves qualitats personals, encara serà més digne de compassió, ja que aleshores les seves deficiències no són conseqüència del seu ofici, sinó fruit de la pròpia imperfecció. I finalment, si el governant no és conscient ni d’aquestes deficiències inherents a l’exercici del seu càrrec, sigui perquè no les veu o perquè no les vol veure, encara és molt més digne de compassió per part de tothom.
