El col·lapse del centre català

Les jornades organitzades pel Cercle d'Economia ens han deixat amb una dialèctica molt decebedora i vella entre sociovergència i tripartit d'esquerres. Els partits del Procés havien obert un forat immens per a qui estigués disposat a posar al centre la reforma del model econòmic de Catalunya. Salvador Illa ha arribat al poder instal·lant-se en aquest camp per córrer. Però, de la mateixa manera que tothom sap que els bons números macroeconòmics d'Espanya no tenen cap traducció en la vida real ni surten de reformes de fons (Miquel Puig s'ha cansat de recordar en aquestes pàgines que l'economia espanyola i la catalana fa 30 anys que no incrementen la productivitat, que creixem a còpia d'importar treballadors low cost inflant una bombolla que tard o d'hora farà petar l'estat del benestar), les propostes del centreesquerra i el centredreta per al post-Procés irradien una manca d'ambició estratosfèrica. Com que tot el que el centre radical posa sobre la taula sona a continuar allargant l'agonia d'un model essencialment fraudulent, s'obre un nou forat de credibilitat que les noves dretes aprofiten de manera perfectament lògica.

El declivi del centre polític arreu del món és el resultat de la implosió d'un model de globalització neoliberal que era insostenible des del principi. A mi sempre m'ha agradat una metàfora del sociòleg Wolfgang Streeck que ho anomena comprar temps: "El capitalisme democràtic ha ajornat la seva crisi interna des dels anys setanta mitjançant l'ús del deute públic, la política monetària i les institucions supranacionals per evitar afrontar profundes contradiccions estructurals". Aquestes contradiccions no són res més que la substitució de l'economia productiva per diferents formes de rendisme. I aquí, seguint l'economista Yanis Varoufakis, és important entendre que "renda" no només vol dir lloguer de sòl i habitatges: els diners que surten de qualsevol operació financera especulativa, la pujada de preus que permet una posició monopolística, l'explotació de patrimoni comú immaterial com ara la marca Barcelona… tot això són beneficis que surten de tenir el control d'una cosa i fer pagar als altres per accedir-hi un preu molt més alt del que realment costa produir aquesta cosa, i no pas de la creació de productes genuïnament útils per a la gent i la nació. La història de les últimes dècades és la de les elits occidentals exportant l'economia productiva a l'Àsia per poder transformar les economies locals en models basats en viure de rendes, i mentrestant intentar mantenir la il·lusió de benestar amb una combinació de diners gratis per als bancs i austeritat per a les classes mitjanes que tard o d'hora sempre esclata.

Naturalment, l'única resposta viable és fer marxa enrere i tornar a l'economia productiva, reindustrialitzar-nos, apostar pel valor afegit i la recerca, reduir el marge de maniobra de sectors com ara el financer, el turístic o l'immobiliari, retornar el poder de negociació als treballadors, i tot aquest etcètera que ens sabem de memòria. Però quan sintonitzem amb les Jornades del Cercle d'Economia i escoltem els empresaris catalans, Salvador Illa, Junts, Esquerra o Comuns, només ens arriba una dialèctica cínica: a un costat, els defensors de la sociovergència que demanen desregulació són percebuts com els responsables de la desindustrialització del país que, simplement, volen continuar estirant el xiclet del model neoliberal; a l'altre, el tripartit només proposa mesures redistributives tímides sense explicar mai com reformarem el model econòmic perquè produeixi tota aquesta riquesa que s'hauria de repartir.

En canvi, arreu del món les noves dretes combaten la globalització neoliberal amb una contundència que sintonitza amb la percepció de declivi i enganyifa de la gent. Les solucions que proposen aquests partits poden ser equivocades, a mig fer, cíniques o directament demencials. Però, per a la gran majoria de votants, la internacional populista és l'únic agent que diu que vol canviar el vell model, mentre els centristes només fan crides a repetir les receptes que no han funcionat en el passat. En quatre dies al poder, Donald Trump havia espantat més les institucions pro globalització i els mercats que tota l'esquerra en quaranta anys.

No cal dir que en el trumpisme hi ha una trampa. Tradicionalment, els projectes proteccionistes havien anat acompanyats de control estatal i regulació interna dels mercats per afavorir els treballadors nacionals. Però els nous partits de dretes es proposen reduir el neoliberalisme portes enfora per redoblar-lo de portes endins, de manera que el poder que els treballadors podrien guanyar en no haver de competir amb la mà d'obra barata de la immigració el perdrien amb un sistema intern basat en austeritat, privatització, desregulació, flexibilització laboral, monopolis tecnològics i control social via algoritmes; pur sortir del foc per caure a les brases. Ara bé, encara que puguem explicar i denunciar aquesta alternativa des de fora, mentre els centristes continuïn sense fer-se seva la crítica a la globalització neoliberal i no proposin una alternativa creïble, la dreta en tindrà prou amb explotar les contradiccions i continuarem atrapats en una trajectòria espiral cap a baix, obligats a triar entre un model dolent i un de pitjor.