Ciclistes

Transcorrien els 80 del segle passat quan Pere Canals, propietari de l'Hotel San Diego, a l'Arenal de Llucmajor, va començar a portar els primers ciclistes a Mallorca aprofitant el bon temps de primavera. El clima, l’extensa xarxa de camins i carreteres secundàries de l'illa i la vinculació de la família Canals al ciclisme van ser components bàsics per llançar la nova experiència. No gaire temps després, Antonio Buades, de l'Hotel Delta, situat a la urbanització Puig de Ros del mateix municipi, s'apuntava a la iniciativa. No era gens habitual, en aquells temps, que empresaris locals gosessin crear productes nous, per a segments de mercat específics, en un panorama dominat pels touroperadors i el turisme de paquets de viatge combinats.

Els hotels San Diego i Delta, juntament amb l'hotel Oriola de la Cala de Sant Vicenç, que es dedicava els mesos de temporada baixa a organitzar estades per a excursionistes aficionats a les orquídies, eren una rara avis en una oferta turística absolutament estandarditzada. No és casualitat, doncs, que el primer tram d’una ruta cicloturística inaugurat a l’illa fora en aquest municipi de migjorn, com contava Antoni Janer Torrens, en la seva habitual col·laboració, el diumenge proppassat a l'ARA Balears. Varen ser pioners a l'illa en turisme especialitzat i en producte.

Actualment els ciclistes que visiten Mallorca es compten en uns quants centenars del milers. S’ha convertit en un segment turístic sofisticat i altament especialitzat. La despesa per persona i dia dels cicloturistes se situa un 30 per cent per sobre de la mitjana del turisme en general. S’allotgen majoritàriament a hotels de 3 i 4 estrelles. Tot, segons dades estadístiques oficials. Competir en aquest tipus d’oferta requereix uns nivells d’especificitat i professionalitat elevats. En el moment actual, per als hotels de vora mar, el cicloturisme representa la millor alternativa per lluitar contra la temporalitat i per poder avançar la temporada a la primavera.

No obstant això, l’activitat ciclista, per la seva pròpia naturalesa, és un fenomen essencialment de part forana, a pesar que la majoria de ciclistes s'allotgin a la costa (la costa conceptualment és part forana o, per contra, té entitat pròpia?). Les places i terrasses dels pobles estan ocupades per un estol immens de ciclistes i la seva presència ha canviat el ritme de molts negocis, especialment de la restauració, i ha fet que els espais col·lectius tinguin un menor sentit comunitari, per convertir-se en més cosmopolites. Aquí on hi havia nines i nins que jugaven, ara hi ha una perxa per posar bicicletes alemanyes, suïsses i escandinaves. Petites mostres de colonització privada de l’espai públic. A la carretera, la serpent multicolor és quasi contínua (el meu amic Paco Ignacio Taibo disputava el mèrit a Juan Martin Navas d’haver estat el primer a utilitzar aquesta expressió).

En el moment que hi ha hagut disponibilitat de recursos de la UE, molts de municipis han mirat cap al cicloturisme, amb la idea que pot contribuir a reactivar l’economia local. Una mena de benvingut mister Marshall amb culots i bicicleta. Aquest velocípede de dues rodes és un vehicle no contaminant, eficient, econòmic, saludable i, àdhuc, divertit, i està intrínsecament lligat a la idea de transport ambientalment sostenible. Vist de de la distància de Brussel·les, no hi pot haver cap dubte que el cicloturisme encaixa perfectament en el concepte de neutralitat climàtica de l’activitat econòmica. Ara, s’incorpora la bicicleta elèctrica com oferta per a gent més major i més sedentària, està per veure quina pot ser la seva evolució i incidència.

Cal mirar-ho des de la perspectiva local per prejutjar-ne la seva importància, més enllà de la visió hotelera de segment desestacional, i avaluar els impactes, positius i negatius. I, amb aquesta idea, l’estacionalitat accentuada del cicloturisme estranger és la primera característica que cal tenir en compte. El 72 per cent de ciclistes forans que arriben a l'illa ho fan en un període curtíssim de temps, els mesos de març i abril, i, si a aquests hi sumam els que arriben els mesos de febrer i maig, la xifra es completarà fins a arribar a un 94 per cent del total que arriba, segons dades de la Conselleria de Turisme. Això vol dir que les amortitzacions públiques i privades entorn del negoci s’han de calcular en funció, bàsicament, de dos mesos d’alta activitat.

S’ha fet evident, a alguns municipis, una preocupació per la manca d’activitat econòmica, especialment durant l’època d’hivern a la restauració. Per evitar això es pensa que com més arrimats al turisme, millor. Segurament, igual de raonable, si no més, seria pensar el contrari. El turisme no pot ser el miratge que amaga els problemes de fons. És cert que el 'cafè' tradicionalment ha estat un bon termòmetre per captar el pols ciutadà, però això no vol dir que la restauració sigui l’únic indicador de l'economia local. Si, en definitiva, es tracta de revitalitzar el teixit productiu local, de motius per 'il·lusionar' els doblers europeus n’hi ha molts i sòlids, no només líquids.

Es pot pensar en economia de km 0, en agroindústria d’innovació, en revolució digital, en tecnologia i pensament, en cultura, en cures, en mobilitat... segurament, en mil coses. Però, el més essencial i bàsic és la participació de la gent per definir el que es vol i el que interessa al comú. Recursos públics i europeus és equivalent a participació. I empresa de consultora és equivalent a secretariat executiu de la participació. Salvadors amb receptes fetes no interessen a cap preu.