01/05/2021

El centre còsmic madrileny

3 min
El centre còsmic madrileny
Disponible en:

Quilòmetre zero de les infraestructures radials, bastió europeu de la llibertat entesa com el consum d’una canya amb tapa en pandèmia, Espanya dins d’Espanya.

Madrid s’ha convertit avui en el nucli de l’univers de l’ampli espectre de la dreta espanyola. Si per a Dalí el centre còsmic era l’estació de Perpinyà, el centre còsmic del nacionalisme i el populisme de la dreta castiza és avui la presidència de la Comunitat de Madrid, que s’elegirà el dia 4.

El Madrid d’avui té un origen històric en la construcció del Regne d’Espanya, és fruit del franquisme, i la confusió de l’Estat amb la capital ha continuat en democràcia. També és fruit de l’aznarisme i dels esperancistes d’Aguirre, de dècades de construcció d’una capital hipertrofiada, alternativa o bé punta de llança neoliberal al govern de l’Estat. Una dreta madrilenya que és una vella coneguda per a la resta d’Espanya i que avui ha vist amb la connexió amb la ultradreta i amb un Ciutadans despullat com s’amplia la base dels seus aliats i reverberen les seves idees, ancorades en el passat però maquillades per l’onada populista.

El Madrid que defensa Ayuso és el de la liberalització urbanística i d’horaris comercials, el de la inversió en ensenyament i en sanitat més baixa de la Península (3,7% del PIB, davant del 5,6% de la mitjana espanyola). El Madrid dels impostos baixos, de la superconcentració de l’administració i dels organismes de l’Estat. Com escriu Laia Forès en el dossier d’aquest diumenge, “la Comunitat, amb 6,6 milions d’habitants, només representa el 14% de la població espanyola, però el 80% dels treballadors dels serveis centrals dels ministeris són a Madrid”. El Madrid d’Ayuso ve de lluny però també és herència del d’Aznar i la vella llotja del Bernabéu, el de les grans empreses que viuen a prop dels organismes reguladors i atreuen personal qualificat. El Madrid que té una gran atracció de població, de capitals i d’empreses i amb una renda per càpita molt superior a la mitjana espanyola. Un Madrid impulsat econòmicament en bona mesura per l’efecte capitalitat, que permet que sigui la presència de l’Estat la que afavoreixi l’economia de la capital i s’ocupi, a més, de determinades inversions.

UN ESCENARI TÒXIC

Madrid està “insuportable”, diu en privat més d’un empresari dels que depenen del BOE, però sobretot dels que no en depenen. Insuportable per la confusió entre la capital i l’Estat i l’evidència que els ministeris no actuen amb criteris de neutralitat econòmica.

Madrid està “insuportable” també per a més d’un president autonòmic no sospitós de catalanitat, preocupat pel control de la pandèmia, la lentitud de les vacunacions i la crisi econòmica galopant. Angoixat pel finançament autonòmic en el segon any de caiguda de recaptació d’impostos i amb una recuperació que no s’albira.

INSUPORTABLE

El “Madrid insuportable” és aquell on Ayuso regna i Monasterio fa de llebre ideològica d’una dreta que va sobre l’onada de la comunicació política populista de Miguel Ángel Rodrígez, ex mà dreta d’Aznar. Una propaganda capaç de qualificar de “miracle madrileny” una de les pitjors gestions del covid d’Europa, com explica Gemma Garrido a l’ARA. Dades de morts que no es comptabilitzen i que els mitjans madrilenys no comparen amb la gestió d’altres territoris que han aplicat costoses mesures econòmiques però que han salvat vides.

Rodríguez ha impulsat la desimboltura d’Ayuso fins a convertir-la en un personatge i s’ha beneficiat de l’error d’Iván Redondo, assessor de Pedro Sánchez després de ser-ho d’Albiol, que, fent baixar el president del govern al fang, ha contribuït a donar respectabilitat o reconeixement polític a Ayuso en detriment del candidat socialista de Madrid.

NACIONALISME CASTÍS

L’esquerra madrilenya no sembla que hagi sabut contrarestar el discurs ideològic d’Ayuso i, encara menys, el discurs nacionalista, i ha deixat la defensa de la seva Espanya una i homogènia com a única expressió de l’estructura de l’Estat. El federalisme al PSOE el viuen amb rebuig o amb poc convenciment, acovardits per les acusacions de traïdoria patriòtica als mitjans de comunicació de la gran majoria de la premsa, incloent-hi la que va ser expressió de la vella esquerra progressista però tan nacionalista espanyola com la dreta castissa.

Una esquerra intel·lectual amb uns estàndards democràtics que aplica a tot excepte a Catalunya. Com aquell respectable periodista progressista de la intel·liguèntsia madrilenya que en una conversa encesa parlant de revolucions i transformacions socials acabava la conversa precipitadament quan entrava en el debat el referèndum català. I és que la distància ideològica desapareix i la doble vara de mesurar s’aplica quan la dreta i la major part de l’esquerra parlen de la unitat d’Espanya.

stats