Celestí Alomar, un polític valent

Hi ha una manera fàcil d’escriure sobre Celestí Alomar aquests dies: recordar que va ser el pare de l’ecotaxa, explicar que aquella idea, que semblava una extravagància fa vint-i-cinc anys, avui forma part del paisatge polític de les Illes Balears i concloure que el temps li ha acabat donant la raó. Tot això és cert però insuficient; perquè potser la millor manera d’honorar Celestí Alomar no és recordar que va ser l’artífex polític de l’ecotaxa, sinó recordar per què la va defensar.

I aquí la distància entre aquella ecotaxa i l’impost de turisme sostenible actual esdevé políticament interessant. L’ecotaxa de 2001 no va néixer per fer més sostenible el turisme que ja teníem. Va néixer d’una idea bastant més incòmoda: que el turisme de masses tenia uns costos que no podien continuar pagant només els residents, el territori i els recursos naturals; i que, per tant, qui obtenia beneficis d’aquest model també havia de contribuir a reparar-ne els efectes.

Alomar ho explicava amb una claredat que avui convé recuperar. El nou impost es justificava, deia, per la solidaritat dels visitants amb el territori que ocupaven i amb les persones que hi vivien. I hi afegia una idea encara més significativa: els interessos generals havien de prevaler sobre els particulars. Això era l’ecotaxa. No era simplement cobrar un euro més al turista. Era introduir una pregunta política en el debat turístic: quin preu paga una societat quan converteix el seu territori en una destinació turística massiva? I encara una altra: què en feim, dels doblers que genera aquest model?

Alomar no semblava conformar-se amb la resposta habitual: construir més, oferir més, vendre més, rebre més visitants… perquè entenia que les Illes Balears no podien créixer indefinidament dins un territori finit. La seva ecotaxa volia obtenir recursos per recuperar patrimoni, rehabilitar zones turístiques i protegir el medi ambient, però també formava part d'una concepció més àmplia: la necessitat de transformar el model turístic. El mateix Alomar ho explicaria anys després amb una contundència que avui resulta gairebé profètica: la massificació ens generava impactes negatius i calia avançar cap a un model de decreixement turístic. Per això aquella ecotaxa va ser tan combatuda; no perquè un euro fos una quantitat extraordinària, sinó perquè qüestionava una determinada concepció del turisme. L’any 2001, quan el Parlament va aprovar l’impost, el sector hoteler i el Partit Popular s’hi varen oposar frontalment. El govern estatal d’Aznar, fins i tot, en va recórrer l’aplicació davant el Tribunal Constitucional. L’impost va entrar finalment en vigor el maig de 2002 i va ser derogat el 2003, després del canvi de Govern.

Vint-i-cinc anys després, la història ha fet una volta curiosa: que l’ecotaxa hagi sobreviscut no significa necessàriament que hagi sobreviscut la idea d’Alomar. La diferència no és menor. L’ecotaxa que va defensar l’any 2001, quan semblava una provocació, avui forma part de la normalitat institucional. Però crec que aquesta manera de recordar-lo es queda curta, perquè Alomar no només es va avançar al seu temps, el seu temps encara no l’ha atrapat. Celestí Alomar tenia una determinada manera d’entendre la política turística. Un any després d’aprovar-se l’impost, Alomar ja parlava d’un nou model basat en la sostenibilitat i els resultats a llarg termini. I deia una cosa que avui sembla escrita després de totes les manifestacions contra la massificació: "El nombre de visitants i les construccions no poden continuar creixent". Això era l’ecotaxa original: no una manera de fer més sostenible el mateix model turístic, sinó una eina per començar a canviar-lo.

Avui parlam molt de sostenibilitat, però no de posar límits. Hi ha un fet que continua essent incòmode: el problema no és només com creixem, sinó que continuam creixent. Alomar ja havia arribat a aquesta certesa fa un quart de segle i la va mantenir sempre. Quan li demanaven si estava pel decreixement, encara era més clar: "Absolutament". "Hem arribat a un punt on tanta massificació ens genera un impacte amb molts aspectes negatius", explicava. Va mantenir durant dècades una mateixa idea de fons: que les Illes Balears no podien confondre indefinidament creixement turístic amb progrés.

Per això crec que hauríem d’anar alerta quan celebram que l’ecotaxa ha sobreviscut. Sí, l’ecotaxa ha sobreviscut. Però la pregunta és si n’ha sobreviscut també l’ambició. Perquè, en el fons, la pregunta d’Alomar continua essent la nostra: volem unes Illes Balears adaptades al turisme o un turisme adaptat a les Illes? Ell ja havia triat. Ara ens toca veure si nosaltres també.