El català com a llengua vehicular
Fa pocs dies el català, i en concret el seu ús com a llengua vehicular a l’escola, ha tornat a ser notícia per una decisió del TS sobre l’exigència que el castellà hagi de ser també llengua d’ensenyament a Catalunya en una proporció mínima del 25%. En realitat, no hi ha hagut una nova decisió del TS sobre aquesta qüestió perquè la seva decisió ha estat no admetre un recurs que va interposar la Generalitat contra la sentència del TSJC de 16 de desembre de 2020 en la qual s’estableix aquesta proporció mínima.
L’origen d’aquest debat s’ha de situar sobretot en la sentència de l’Estatut que va establir una doctrina segons la qual el castellà no pot ser privat a Catalunya de la condició de llengua vehicular i d’ensenyament. D’aquesta doctrina s’han extret unes conseqüències que no se’n desprenen necessàriament, especialment que el castellà hagi de ser forçosament llengua vehicular en una determinada proporció. En la meva opinió, el TC només diu en la seva sentència que l’Estatut no pot ser interpretat de manera que “exclogui” l’ús del castellà com a llengua vehicular, la qual cosa és diferent de dir que ha de tenir forçosament aquest caràcter i en quina mesura l'ha de tenir. La doctrina del TC ha de ser entesa com una garantia perquè el legislador lingüístic o educatiu no exclogui el castellà com a llengua vehicular, però sens perjudici que sigui ell el que determini com s’ha de produir atenent als criteris i principis lingüístics que regeixen a Catalunya.
La sentència del TSJC del 25% es va fonamentar en una previsió de la llei orgànica d’educació de 2013 que obligava les administracions educatives –en aquest cas la Generalitat– a determinar una “proporció raonable” de la llengua castellana i de la cooficial quan el sistema es basa en el model de conjunció lingüística (també conegut com a immersió). És a partir d’aquesta previsió legal que els tribunals van fixar el percentatge mínim del 25% argumentant que la Generalitat no adoptava cap mesura per desenvolupar la llei orgànica d’educació. D’aquesta manera, van suplir la decisió de la Generalitat, amb una decisió que, en principi, no els corresponia prendre a ells.
Una qüestió que potser no s’ha destacat prou és que la llei orgànica d’educació va ser modificada a finals de 2020, de manera que ara no obliga les administracions educatives a determinar una proporció raonable d’ús del castellà com a llengua vehicular. En aquests moments, la llei es limita a dir que les dues llengües tenen la condició de vehiculars d’acord amb la Constitució, l’Estatut i les lleis; i emfasitza sobretot la garantia última que en acabar l’educació bàsica els alumnes han de tenir un domini ple i equivalent de les dues llengües.
Com és fàcil deduir, el panorama legislatiu vigent en aquests moments és diferent del que hi havia quan el TSJC va dictar la sentència del 25% d’ús vehicular del castellà. La modificació de la llei orgànica d’educació configura un marc normatiu ampli i flexible dins el qual pot decidir la Generalitat, diferent del que li donava la llei anterior. El marc legal vigent ha eliminat el criteri de “proporció raonable” i això afecta necessàriament el principal argument utilitzat pels tribunals per fixar la quota del 25%.
És més que dubtós que aquesta doctrina es pugui mantenir actualment d’acord amb el que estableix l’actual marc legal. La llei orgànica d’educació deixa ara a la Generalitat un marge de decisió especialment ampli per decidir com s’ha d’articular l’ús vehicular del castellà, en el qual ha de tenir en compte les previsions lingüístiques de l’Estatut i de la llei de política lingüística que garanteixen i prioritzen l’ús del català com a llengua d’ensenyament.
¿Com es gestionarà a partir d’ara aquesta qüestió? S’han expressat públicament algunes opinions en el sentit que la darrera decisió del TS no deixa altra opció a la Generalitat que aplicar el 25%. No estic d’acord amb aquest plantejament perquè la modificació de la llei orgànica d’educació afecta unes decisions judicials que es van adoptar d’acord amb un marc legal derogat i diferent del vigent. D’altra banda, cal recordar que la intervenció dels tribunals per suplir un àmbit de decisió normativa que la llei atribueix a l’administració educativa, és una situació excepcional que requereix l’existència d’uns paràmetres jurídics de control que ara és molt difícil identificar sense afectar el marge de decisió que la llei atorga a la Generalitat.
