El català i el dret diví

Aquest dimarts es firma el Pacte Nacional per la Llengua. Benvingudes siguin les polítiques de consens polític i social ampli en favor del català, amb milions d’euros al darrere per poder-les fer realitat. Perquè, per posar un exemple, no pot ser que hi hagi milers de residents nouvinguts a Catalunya amb interès per aprendre català i no trobin una plaça a la vora o un horari escaient.

Un pacte per la llengua té un valor real pel que impulsa i un valor simbòlic pel que posa al centre. El pacte respon a l’evidència del retrocés de l’ús social del català, però com que el retrocés té a veure amb raons que van des de la història fins al mercat i des de la demografia fins a les lleis, el pacte no ho podrà tot.

Tothom, especialment els firmants, ha de ser conscient que el pacte no opera en el buit estèril d’un laboratori. A part dels condicionants descrits, el català és una llengua sota l’atac de l’estat espanyol, que, incomplint els acords escrits i no escrits de la Transició, persegueix el català a l’escola a tots els territoris de parla catalana, perquè el català, en comptes de ser objecte d’especial protecció, com diu la Constitució, és objecte d’especial persecució, perquè continua sent el gran obstacle per al projecte polític, sempre vigent, d’una Espanya una i en castellà.

I tot plegat actua com a agent desmobilitzador per a molts catalanoparlants que o no volen més problemes o ja no veuen la relació entre català, llibertat i progrés, com sí que la van veure els catalans de la Transició, i continuen creient que el bilingüisme només és una opció per als catalanoparlants, i que el més educat, pitjor encara, el més normal, és canviar al castellà sempre, o començar les converses amb desconeguts en castellà sempre, perquè els castellanoparlants i expatriats il·lustres estan exempts, per dret diví, de conèixer la llengua del país on viuen.