La casa com a acció i el femer de l’oblit
Ara s’entén el títol de la conferència: 'Arribar i instal·lar-se': és necessari que algú decideixi quedar a viure en un espai, ja que és amb l’acció de fer-se seu l’espai que el convertirà en la seva casa
ArquitecteLa tercera jornada de la Setmana d’arquitectura del Club Pollença començà ahir amb la intervenció de l’arquitecte i catedràtic Xavier Monteys, qui explicà que és el fet d’habitar, d’apropiar-se de l’espai, la veritable mínima expressió de l’arquitectura, gairebé l’únic ingredient imprescindible.
Així, començà parlant de la recurrent Maison Dom-ino, de Le Corbusier (1914), un simple esquelet de formigó format per tres safates, uns pilars i una escala. L’arquitecte recordà que, “tot i que l’haguem coneguda sempre com a casa”, no és més que una promesa, “una llibreta en blanc on qualsevol arquitecte s’hi pot imaginar un projecte”, però una cosa inacabada al cap i a la fi. Una simple estructura, doncs, no és una casa.
Tot seguit recordà com en els anys seixanta, de la mà dels britànics i especialment amb la figura de Reyner Banham, arribà la fascinació pels avenços tecnològics i per la manera com permetrien reduir a la mínima expressió un bany, una cuina... Amb l’eslògan de l’any 1965 'Qualsevol cosa que floti, gràcies al motor fora borda, pot convertir-se en una barca' arribava també la il·lusió que qualsevol espai, gràcies a la tecnologia, pot convertir-se en una casa. “Però es van oblidar de dir-nos que falta algú amb la valentia de pujar a la barca”. Per tant, la tecnologia, per ella mateixa, no converteix un espai en una casa.
Ara s’entén el títol de la conferència: 'Arribar i instal·lar-se': és necessari que algú decideixi quedar a viure en un espai, ja que és amb l’acció de fer-se seu l’espai que el convertirà en casa seva.
Després arribà el torn de l’artista Perejaume, qui donà la seva particular visió del món en una invitació a repensar i posar en dubte algunes idees arrelades en el nostre pensament, en allò que ell denominà 'tres contra-idees'. La primera reflexió anava en contra de la recerca compulsiva de la novetat: “La cultura és repetició”, però és en la repetició que es reinventa. Crític amb les escoles d’art, les quals conviden sempre a innovar, defensà que tot i que el seu discurs pugui semblar reaccionari, la repetició exacta és impossible. Per tant, “la novetat interessant resideix en el petit canvi inevitable [...] Entre allò sorprenent i allò reiterat la natura jeu en un balancí”.
En segon lloc posà en dubte la visió massa negativa de l’oblit, especialment de l’oblit col·lectiu. Cal repensar “l’oblit com a substitució i no com a desaparició”. Amb el model agrari del femer, “que no carrega el passat, sinó que el reprèn”, Perejaume defensà la necessitat de no veure tot el nostre passat, tradició i patrimoni com una càrrega que, de tan pesada, ens immobilitza i ens incapacita per a l’acció. “Els clàssics ho són perquè sempre aporten coses noves a cada nova interpretació”. Potser del que es tracta és d’adobar els camps de la cultura amb el fems de la història.
Finalment, Perejaume criticà la visibilitat excessiva, en un atac contra la idea de paisatge: “Per veure un paisatge un se n’ha d’allunyar, per veure la terra un ha de sortir de la terra. [...] El poder i la comoditat són incompatibles amb la proximitat, i la tecnologia no fa més que facilitar aquest allunyament”. A l’extrem oposat, quan ens acostam molt a quelcom, tancam els ulls, i és llavors que formam una unitat amb allò. Per tant, l’artista ens convida a tornar-nos a acostar al món o, si més no, a ser conscients que s’ha d’escollir, que no es pot formar part del món i veure’l alhora.
Per acabar, l’artista mostrà tres quadres de naturalesa agrícola de Joan Miró, a qui qualificà de xaman. Girant els quadres de cap per avall, Perejaume aconseguí destacar l’aparença dels cels d’aquests quadres de camps de conreu llaurats, i l’existència d’estels a la veritable terra. A l’obra de Miró Perejaume veu una inversió de principis: el paradís es troba a la terra, i és de la terra d’on treu els astres que apareixeran a tota la seva obra. Els estels són llavors, “és del camp d’on traurà els colors vius, vius literalment”.
