Caràcter local
Supòs que quan un està fora de casa es fixa més en el caràcter de la gent. Fa unes dècades, per Mallorca corria un llibre que es deia Queridos mallorquines, atribuït a un autor anomenat Guy de Forestier. L’autor era realment un arquitecte català, em sembla, que feia anys que es movia per Mallorca i deia haver descobert les particularitats del caràcter local, que s’encarregava d’exposar amb una més que qüestionable gràcia, però amb prou èxit i reedicions.
Les reflexions, però, sobre què marca el caràcter local dels pobles o dels autòctons d’un determinat lloc són tan nombroses com la història de l’antropologia, així Hipòcrates, cinc segles abans de Crist ja provava de pensar de quina manera el clima determina el tarannà dels pobles. Aristòtil va voler pensar el caràcter dels grecs com un punt mitjà entre els coratjosos del nord i els asiàtics, rapaços però sense esperit. I des de llavors que ens hem vist a nosaltres com els ‘bons’, en contraposició als bàrbars, o aquells que tenen costums violents, però alhora són austers i temeraris. Totes les reflexions sobre els ‘caràcters nacionals’ són més que qüestionables, sobretot perquè ens ensenyen a veure els altres com a tòpics, per molt que l’estadística o la mirada forana pugui acabar trobant trets comuns.
Si hom es mou per Galícia, per exemple, pot acabar donant la raó als que parlen d’un ‘caràcter gallec’, que no tindria per què ser molt diferent del caràcter mallorquí, o almenys en algun dels seus trets més notoris. La famosa ‘retranca’ o ironia, reserva o tendència a no acabar mai de dir el que es pensa podem dir que també la compartim; diu el tòpic que si trobes un gallec enmig d’una escala és mal d’aclarir si puja o baixa, en part perquè ell mateix et diu que ‘depèn’. Tampoc no cal ser antropòleg ni historiador de les cultures per adonar-se que el caràcter que es forma en els minifundis o en els nuclis rurals molt aïllats entre ells pot acabar sent molt diferent del de les grans concentracions urbanes.
Però la boira, els boscos, la mar i els naufragis, viure de cara a l’Atlàntic, o l’especial relació amb la mort acaben definint el caràcter d’una manera molt particular, especialment opac pels forans, i tot això més la llengua pròpia fan un país elevat sobre una memòria i uns sobreentesos als quals és difícil accedir. Potser el caràcter d’un poble no és, al capdavall, una essència, sinó una manera de protegir-se.
Hi ha comunitats que s’han defensat amb murades i d’altres amb una llengua, uns silencis, una ironia o una certa desconfiança davant del foraster. I potser és aquí on el turisme de masses resulta més transformador: no perquè dugui gent de fora, sinó perquè obliga els de dins a fer-se accessibles, amables i traduïbles amb Google. Un país turistificat acaba explicant-se contínuament als altres i, a força d’explicar-se, corre el risc de simplificar-se fins al clixé. Tal vegada el darrer privilegi d’un poble sigui conservar alguna cosa que el visitant no pugui comprar ni entendre del tot: el dret de continuar sent, en alguna mesura, opac als ulls dels qui només hi són de pas.