Professor de Geografia Humana a la UIBDes que esclatà la gran crisi sembla com si, de cop, les qüestions socioecològiques o ambientals haguessin desaparegut del mapa. De cop i volta, tot allò que tenia a veure amb la profunda alteració de les condicions de vida al planeta quedaren aparcades a la vorera de la història. El col·lapse de la bombolla financeroimmobiliària el 2008 activà una profunda crisi que afectà principalment aquelles regions més exposades a la demència del totxo, com era el cas espanyol. La resposta a la crisi per part de les classes dominants s’activà ben aviat amb la intenció de recuperar el que elles consideren com a ‘normalitat’. És a dir, reprendre un nou cicle d’acumulació i expansió. Així, les solucions adoptades han anat encaminades a ajustar els nostres sistemes socials en tres direccions: la primera, minimitzar els danys de la crisi sobre el gran capital, és a dir, la banca; la segona, retallar i ajustar ‘costos’, cosa que significa traslladar els costos de la crisi a les classes populars, i, finalment, preparar els fonaments per engegar una nova fase expansiva.
I en tot això, les qüestions ecològiques han estat més que deixades de banda, tot i que això que no significa que no hagin seguit el seu curs. La crisi ens ha posat davant dels nostres ulls de manera clara un fet terriblement contradictori del funcionament de les societats capitalistes. Aquestes, que estan organitzades sobre l’objectiu de la maximització de beneficis i del creixement econòmic com a motor del ‘progrés’, caminen inseparablement de la mà del deteriorament de la base material i la degradació de les condicions de vida al planeta. Els recursos materials s’esgoten i els ecosistemes cada dia estan més degradats. D’aquesta manera, la crisi, que suposà una pausa en el creixement econòmic, implicà també una reducció de la petjada ecològica. Un cop s’ha reactivat l’economia mundial, s’ha tornat a posar en marxa la maquinària de destrucció de la biosfera.
Però més enllà de la contradicció entre el creixement econòmic i la destrucció de la biosfera, cal assenyalar algunes qüestions més sobre la relació entre el capital i la natura. Encara que ja s’havia anat articulant al llarg dels anys d’implantació de la contrarevolució neoliberal, la crisi ha servit de pretext per engegar la innovació del capital sobre els recursos naturals i els ecosistemes. D’aquesta manera quan s’arribà a la Cimera de la Terra de Rio+20 (juny 2012), els poderosos del planeta presentaren un nou programa que, segons ells, havia de salvar la Terra i restablir l’ordre econòmic (és a dir, el capital). Així, si a la dècada dels 90 triomfà el desenvolupament sostenible, en els temps actuals s’imposa l’economia verda. Una economia verda, que no és altra cosa que un capitalisme verd. L’objectiu d’aquest programa politicoeconòmic és estendre les lògiques del mercat, és a dir, del capital, a totes les dimensions de la natura que encara restaven al marge. Així, les lògiques d’apropiació, mercantilització i finançarització es presenten com a solucions a la doble crisi ecològica i econòmica.
Sota aquest paraigua polític s’han començat a desplegar múltiples programes per part de diferents organismes, com per exemple el Banc Mundial, adreçats a posar a treballar els recursos naturals que encara no s’havien posat a disposició del monstre de l’economia mundial. En aquest sentit, precisament en el moment de crisi en que hi havia pocs nínxols de negoci on el capital financer pogués extreure beneficis, es produí una enorme andanada per part del capital sobre terres i recursos planetaris, tot destacant l’anomenat Land Grabbing. La cursa per posar en funcionament tots els recursos naturals ha arribat fins a la mar i els oceans, on han començat a proliferar extravagants projectes a la cerca de les darreres gotes de petroli i també dels minerals rars que engoleixen les noves tecnologies.
Finalment, en el context espanyol i balear, la bombolla immobiliària ha mutat en una nova bombolla turisticoimmobiliària i el nexe immobiliari i turístic s’ha reforçat més que mai. Els ritmes d’expansió són cada cop més accelerats, cada any més saturats i més explotats, i l’extrema dependència del nexe turisticoimmobiliari ens situa en una zona d’enorme vulnerabilitat. Les Illes són cada cop més dependents dels fluxos de persones que venen de l’exterior i més dependents de recursos procedents de la resta del món, alhora que la Mediterrània va literalment bullint. Així, les Illes Balears ben bé podran ser camps d’estudi per a les arqueòlogues del futur, quan estudiïn les circumstàncies que feren col·lapsar les extravagants societats que només es dedicaren al turisme quan el petroli s’esgotava i la temperatura augmentava. Les Balears podrien ser les illes de Pasqua del futur.
