Cap d’arengada o coa de pagell: el català a la xarxa
El futur serà digital o no serà, diu l’axioma. O sigui que, extrapolant, el futur del català també serà digital o no serà. La sentència és contundent, simplificadora i infinitament matisable, clar, però és evident que la bona salut del catalàoffline depèn en gran part de la seva vitalitat online.
Sortosament, els usuaris del català n’han estat conscients des del primer moment: el naixement de Vilaweb el 1995; la rapidíssima aparició de la Viquipèdia en català, la tercera a crear-se, el 2001; la molt primerenca versió digital del DCVB el 2002; el llançament del .cat el 2005; l’eficaç exèrcit viquipedista amb la destacada figura del mallorquí Pau Cabot, amb més de 750.000 edicions en solitari; la densitat del català a la xarxa en nombre de pàgines i de visites... Un gran èxit.
Aquesta no és, però, una etapa tancada. El món actual –i molt especialment la seva versió digital– és un escenari de canvis frenètics, on encertar l’estratègia correcta és crucial per no perdre el tren.
L’exclusió digital implica directament l’exclusió cultural, social i econòmica, tant d’individus com de col·lectius. Per això el català necessita afrontar amb decisió i eficiència els novíssims reptes virtuals: la intel·ligència artificial –qüestió molt més substancial que les poca-soltades de na Siri i n’Alexa–, i el gran univers de les extensions tecnològiques, les apps i, sobretot, les xarxes socials.
Sortosament, van apareixent bones iniciatives: L’èxit del projecte Aina.cat, que ha de nodrir de diversitat i vitalitat un corpus digital de llengua prou ample i potent com per entrenar correctament els algoritmes, i les exitoses edicions del #tikcat22 –concurs de tiktokers en català, llançat per l’OCB– i La Troca –primera trobada de joves creadors digitals en català, organitzada per les direccions Generals de Política Lingüística de Catalunya, les Balears i el País Valencià, que ha tengut Palma com a seu de la seva primera edició.
Una oportunitat única, que ens ha permès assistir des de Mallorca i només en qüestió de dies a la 'desvirtualització' de fenòmens com @long_lixue, @cabrafotuda, simmer_valenciana o Pol Gise Cat, entre d’altres. Uau!
A moltes intervencions ha planat la lògica preocupació per la manifesta tendència dels creadors del país a abocar a la xarxa continguts digitals en anglès o en castellà, en detriment de la llengua pròpia. Aquesta tendència, aparentment innòcua, acaba tenint conseqüències devastadores per a un ecosistema digital com el nostre: restringeix l’oferta lingüística i, conseqüentment, condiciona el consum. I, encara pitjor, retroalimenta els sistema a favor de les llengües majoritàries: a major demanda, també major oferta. Si només podem accedir a continguts en anglès o en castellà, augmentam el consum de continguts en anglès o en castellà, cosa que, involuntàriament, fa augmentar l’oferta de més continguts en anglès o en castellà. Maleïts algoritmes...
Els creadors catalanoparlants sovint generen continguts en llengües distintes per una qüestió d’emulació, seguint el patró dels seus models. Res massa estrambòtic, d’altra banda. Al contrari, és un fenomen habitual en la història cultural. La petjada normanda en l’anglès medieval, la preferència dels trobadors catalans per l’occità, les òperes 'italianes' de Mozart, la influència de l’anglès en la música pop del s. XX... són manifestacions del mateix fenomen cultural. Com també ho és el nostre gran hit nacional de tots els temps: el Black is black de Los Bravos.
Històricament el fenomen quedava restringit a les elits culturals o socials –els nobles normands, els aristòcrates russos...– i no tenia incidència en el dia a dia dels mortals, més enllà d’anècdotes com allò de la dualitat pig/pork en el cas de l’anglès. No afectava, però, l’ús social de la llengua.
La situació actual és diferent, però, tant per l’extensió i intensitat de la digitalització individual com, sobretot, per la gestió dels perfils digitals propis, que ja no són un mer artifici artístic, sinó una clara prolongació de la pròpia personalitat. En aquest context, garantir la presència del català a les xarxes és una part fonamental del repte general: l’extensió del seu ús social. L’objectiu és evitar la marginalitat del català a l’ecosistema digital.
Sortosament, molts dels joves creadors congregats a Palma aquests dies són optimistes. Creuen que la presència del català ha augmentat a les xarxes –especialment després del confinament, remarquen– i pensen que fer-hi servir el català, més que un hàndicap, pot arribar a ser una oportunitat. En un món definitivament global, la bombolla local fidelitza millor els seguidors i és més eficient en la creació de comunitat. I el català és, òbviament, el principal valor afegit d’aquestes xarxes km 0.
Nanda Ramon és professora