El canvi vindrà de la Xina
La Xina sempre ha estat imprevisible. El 1900, al final de la dinastia Qing, que va durar del 1644 al 1912, ningú podia pensar que 20 anys més tard seria un estat devastat pels “senyors de la guerra” i la guerra civil. El 1940, amb Manxúria envaïda pel Japó, no era plausible pensar que el 1960 seria l’estat comunista més important del món.
El 2000 els EUA van ajudar la Xina a entrar a l’Organització Mundial del Comerç, l'OMC, i el 2020 la guerra comercial amb els EUA és intensa i de resultat imprevisible.
Ara, la Xina té dos camins possibles: ser un estat ric i un exèrcit poderós o, alternativament, ser la Xina en l’essència i un país occidental en la pràctica.
Fins ara, la Xina ha donat suport a la invasió russa d’Ucraïna i a la interferència russa a Europa en les xarxes digitals. El zenit d’aquesta política –si efectivament se seguís– seria la invasió de Taiwan i la guerra al mar del Sud de la Xina. Un camí de confrontació.
No és aquesta l’única política possible. La coexistència amb els EUA sense sacrificar l’essència dels seus valors és possible i més favorable per a la Xina i per al món. El somni dels demòcrates als EUA –Clinton– que el creixement econòmic de la Xina la portaria a la democratització i a convertir-la en una democràcia d’estructura occidental és improbable per irreal. El poder a la Xina està concentrat.
L’alternativa d’una coexistència, encara que no especialment amistosa amb els EUA, reduiria el nivell de conflicte actual. La generació que vindrà després del president Xi, crescuda en els 80 i els 90, podria retornar a la política de Deng Xiaoping, que va fer créixer la Xina i la va portar on és ara. Xi va créixer en la Revolució Cultural; la seva obsessió per l’ordre és conseqüència del “desordre” en què va viure.
Una confrontació militar tindria efectes negatius per a la Xina. Drenaria recursos per al creixement econòmic, i els necessita a causa de l’envelliment de la població i la consolidació d’una ciutadania amb més nivell de renda i més consum intern. La confrontació faria créixer la desconfiança dels seus veïns, i convertiria la Xina en una potència més temuda que admirada. En aquest cas, l’alternativa al model dels EUA ho seria menys, perquè aquesta política allunya la Xina de convertir-se en un model alternatiu per al Sud Global.
Per a Occident, això plantejaria el dubte de si tractar la Xina com una contrapart fiable. Tindria conseqüències negatives de llarg abast a l’escena internacional per a tots.
La confrontació militar que suposaria la conquista de Taiwan implicaria econòmicament per a la Xina, a banda d’una despesa important, un creixement de la inflació i un impacte negatiu global per la inseguretat econòmica que suposaria per als mercats. Va passar abans amb Tiananmen: la inflació va arribar al 25%. Ara tornaria a passar. Que un estat aïllat corre més perill d’entrar en una situació inflacionària és un paradigma conegut. A Espanya l’autarquia es va abandonar per la inflació, que va fer inevitable el pla d’estabilització de 1957 per consolidar la pesseta. Fet això, es va impulsar el comerç internacional, llavors en mínims, però vital per al país.
Els estats amb una estructura autoritària no sobreviuen a llarg termini si no evolucionen a una estructura més laxa, almenys en aparença. Si ho fan, aquesta pot permetre la supervivència del règim de manera diferent a la dels seus principis fundacionals. És el que va succeir amb la RDA, l'Alemanya de l’Est, que va col·lapsar de manera abrupta el desembre del 1989, en contrast amb la seva aparent estabilitat.
Una evolució a una situació política mundial més autoritària, que és el que ja està passant, farà més fàcil l’encaix de la Xina en aquestes noves circumstàncies.
L’evolució a l’interior de la Xina en la direcció del mercat i la competència està assegurada. Avui al país hi ha 300 milions de ciutadans que aprenen anglès i 120.000 que aprenen rus. El contrast parla per si mateix.
Sense violentar la ideologia del Partit Comunista Xinès, hauria de ser possible flexibilitzar els dogmes. Ha començat ja un cert retorn de part de la societat xinesa cap al confucianisme, cultura eterna a la Xina, parcialment oblidada en els anys més durs del comunisme, i més contemplativa que activa: “És més important fer en col·laboració que individualment”. Aquesta cultura és un camí susceptible de ser recorregut sense aproximar-se al capitalisme i la democràcia occidentals, que a la Xina encara són anatema.
Tal com ho descriu Rana Mitter, de l'Escola John F. Kennedy de Harvard, si la Xina abandona el camí d’“un estat ric i un exèrcit poderós” és possible trobar un terreny de joc diferent del capitalisme dels EUA i del comunisme de partit i disciplina absoluta dels 60 i 70.
L’evolució cap a estats menys liberals i més autoritaris, i la necessitat del comunisme d’evolucionar, malgrat mantenir la propietat dels mitjans de producció en mans de l’estat –el model xinès no ha estat econòmicament un fracàs–, obren la possibilitat de trobar un punt de coincidència. L’evolució de democràcia liberal a més autoritarisme està en marxa, i l’evolució de comunisme a menys dogmatisme pot posar-se en marxa si la Xina agafa el camí de la coexistència.
El problema no és l’estructura del règim polític, sinó que evolucioni deixant enrere la intransigència. Sembla que aquest serà el camí que seguirà la Xina.