Amb la cadira a la mar

Aquest estiu m’he fixat que els joves van a la mar amb una cadira. I no em referesc a joves que hagin deixat de ser-ho, sinó de joves ben joves. Alguns duen una gandula, però la majoria, una cadira plegadissa. Els veus amb la cadira, però també amb el para-sol, una gelera grossa, una senalla amb el pícnic, carmanyoles i amb roba penjada del para-sol. S’instal·len a les roques o a la platja com qui ho fa a ca seva. M’agrada l’actitud.

Quan jo era jove-jove –no jove com ara–, les cadires plegadisses a la mar les duien els padrins i les padrines. Els miràvem amb tendresa, a vegades amb ironia, convençuts que qui carregava una cadira fins a la mar havia arribat a aquella edat en què ja no es podia acotar gaire per asseure’s en terra, o que les roques li feien més mal als ossos que a nosaltres. Per cert, nosaltres anàvem amb les cranqueres posades, que encara ara em semblen el calçat natural per transitar per les roques i la mar.

Cargando
No hay anuncios

Un parèntesi: per què és tan difícil trobar unes cranqueres com les de tota la vida? Les autèntiques, les que no s’han tornat una peça de moda i que no costen com si fossin unes sabates de disseny. Aquest estiu les vaig cercar per tot Palma i vaig acabar anant a Manacor. Allà sí. Però tornem a la cadira.

Ara els més joves arriben a la mar amb el seu petit equipament domèstic. Fan rotlades o s’asseuen en parella, tan junts i tan ben instal·lats que semblen un matrimoni en edat de celebrar les noces d’or. I a mi em resulta entranyable. No perquè pensi que s’hagin fet vells abans d’hora, sinó perquè potser han trobat una manera de muntar-se, ni que sigui per unes hores, l’apartament davant la mar que probablement no podran tenir mai.

Cargando
No hay anuncios

Així, un parell de cadires, un sostre de tela, la gelera, el dinar, la tovallola i la roba que s’eixuga al vent. Una casa provisional davant la mar. Jo mateixa vaig ficar dues cadires plegadisses i una tauleta dins el cotxe i li vaig dir a una amiga si volia venir a fer l’aperitiu al meu ‘piset’ de la mar. I ens instal·làrem a les roques, no diré d’on. Ben alerta.

En tot cas, no és una qüestió menor on decidim instal·lar ‘el piset’. Hem hagut de renunciar a bona part de les platges perquè no hi cabem. La saturació també ha fet més difícil això tan senzill que era anar a la mar, encara que no ens hi banyàssim. Perquè aquí sempre hem dit “anar a la mar”. I convé reivindicar-ho.

Cargando
No hay anuncios

Potser hi ha alguna cosa més en aquesta invasió de cadires, gandules i altres estris domèstics davant la mar. És una manera de prendre-hi posició, i possessió. De fer nostre, per una estona, un espai del qual, d’una manera o altra, se’ns va fent fora. Com els sopars a la llesca. Com sopar en terra al passeig del Born.

Cargando
No hay anuncios

Potser per això m’agraden aquestes cadires plegadisses, i més que vagin davall del braç dels més joves. Perquè, sense saber-ho, aquests joves que ens recorden els padrins d’un temps allò que fan és una cosa que sempre ha estat molt jove: inventar-se un lloc on estar.