Els bombons no fallen

Sempre s’ha dit que els bombons són un regal segur, que no fallen mai, que agraden a tothom i que no comprometen gaire. Excepte, és clar, quan a dins la capsa no hi ha bombons sinó bitllets. Llavors ja no és un detall, és una declaració d’intencions. I bastant vintage, per cert.

Els 20.000 euros dins una capsa de bombons que un empresari de Cala Millor va fer arribar a la directora general de Costes és una escena pròpia d’un guió d’altre temps. I, tanmateix, aquí som. Any 2026.

“No hi ha temps que no torn”, deia la meva padrina. I jo sempre havia pensat que era una d’aquelles frases fetes que serveixen per parlar dels calçons de campana. Però resulta que també s’utilitzen per a la corrupció amb aire anticòs. Perquè una cosa és que hi hagi petites corrupteles –que es veu que sempre n’hi ha, amb més o manco sofisticació– i l’altra és aquesta escenografia de sainet, gairebé entranyable si no fos perquè fa poreta.

I jo que pensava que ja no tornaríem a veure escenes com la dels centenars de milers d’euros dins una llauna de Cola Cao que tenia enterrada al jardí la gerent del Consorci per al Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears, com si fos un tresor de pirates. O aquells pòstits amb xifres escrites que es deia que un mandatari públic mostrava aferrats a la mà perquè els empresaris entenguessin el preu de cada favor.

Pensava que no tornaríem a recordar la telefonada providencial d’aquell diputat que avisava un batle que seria detingut i després assegurava que només havien comentat que “era lunes y estaba en su despacho”. Una frase tan anodina que molts l’emmarcaren en versió primera persona. Pensava que quasi oblidaríem el regidor que no volia casar homosexuals, però es pagava orgies amb homes amb la targeta municipal. O la signatura del duc ‘em-palma-do’ que feia el gendre del rei. O les escultures que es deia que es regalaven a la ciutat i tenien uns costos de producció tan inflats que hi havia per repartir. O els sopars organitzats per polítics a amics i coneguts als quals deien aquell entranyable “menjau, menjau, que paga el Govern”, una versió autòctona del bufet lliure, però amb doblers públics.

Tot plegat fa part d’un imaginari que crèiem superat, com el fax o les cintes de casset. Ens havíem fet a la idea que la corrupció, si havia de ser, seria més tecnològica, més discreta, més del segle XXI. Amb societats pantalla, transferències opaques i noms impronunciables. Però no: encara hi ha qui aposta per la capsa de bombons.

La capsa de bombons, a qui se li acudeix? Idò se li deu acudir a qui pensa que res no ha canviat tant, que els mecanismes de control són més decoratius que no efectius, que sempre hi haurà un racó per fer la jugada. Segurament se li acudeix a qui confia en la desmemòria col·lectiva, en aquesta capacitat nostra d’indignar-nos o de riure’n un parell de dies i després girar full. Potser sí que la padrina tenia raó. No hi ha temps que no torn.