Blanc mata negre als EUA

Als EUA ja han passat moltes de coses que al seu moment foren llegides com el principi de la fi del racisme. El 1863 Abraham Lincoln proclamà l’emancipació dels esclaus. En realitat, obeïa a una estratègia militar de la Unió. Les raons humanitàries d’aquella proclamació estaven en segon lloc –quan estaven a algun lloc. El racisme és la força més fondament establerta a les foscúries on es cou el pitjor de la humanitat. L’esclavitud n’és l’expressió més ignominiosa, però les seves arrels s’estenen des de l’extermini fins a la vida quotidiana dels països civilitzats. En tot cas, les eufòries que arran del judici recorregueren en àmplies onades la crostera del planeta no la netejaren del racisme.

Ni prop fer-s’hi. Després de l’abolició, la història ha subratllat noms com el de Rosa Parks, Ruby Bridges, Martin Luther King, Stokely Carmichael, el Black Power i els Black Panter, Malcolm X i un etcètera inacabable. També ha remarcat fets, moviments, episodis que assenyalaven un canvi d’època als EUA, la fi del racisme. Però per a aquest virus no hi ha vacunes suficients, ni en qualitat o eficàcia, ni en quantitat. Als territoris de l’estat espanyol, per exemple, es viu una marea que aspergeix el racisme i la xenofòbia, sense que els bons sentiments de la ciutadania n’impedeixin el creixement. Ans al contrari, es multipliquen a cada nova elecció les possibilitats d’assentament parlamentari dels partits que sembren l’odi.

El judici de Minneapolis, en què s’ha condemnat sense fissures el policia Derek Chauvin per la mort de George Floyd, ha contribuït a augmentar el martirologi de la població negra dels EUA. Les celebracions per la condemna eren una forma d’alenar de molts de ciutadans –i no tan sols nord-americans: fins i tot a Ariany, per posar un exemple–, perquè la societat afroamericana té poques ocasions d’alenar a ple pulmó i al carrer, sense por que just en aquell moment a un policia blanc se li escapi una bala i mati una persona negra. Des de la mort de George Floyd, la seqüència s’ha repetit ja unes quantes vegades, sense tant de renou ni tants de contraforts mediàtics, que la mort no necessita per a ser el que és.

Als antiracistes se’ns presenten poques oportunitats de celebrar un pas endavant. Celebrem-ho, però no ens facem il·lusions, el camí és el més semblant a l’infinit.

Guillem Frontera és escriptor