Biden avisa

Ja complerts els cent anys, el doctor Moisès Broggi em va dir: “L’única cosa positiva de fer-se gran és que no tens futur i la càrrega de la responsabilitat decreix”. Dit en altres paraules: que si la vellesa ofereix un alleujament és la possibilitat de sentir-se més lliure. Hi he pensat aquest dies sentint el president Biden parlar amb una llibertat impròpia del seu estil i funció. Després de qualificar, sense cap gir retòric, Putin com a assassí, ha dit que Xi Jinping “no té un sol os democràtic al cos”. ¿Són els 78 anys edat suficient per alliberar les paraules de tot un president dels Estats Units?

Un dels primers gestos de ruptura de Biden amb el seu antecessor ha sigut l’esforç immediat per reteixir els fils trencats amb els socis europeus. Crec que la clau per entendre per què Biden s’expressa sense embuts està en una frase clarament dirigida a la Unió Europea: “La batalla que es lliura ara mateix és la batalla entre la utilitat de les democràcies i les autocràcies en el segle XXI. Hem de treballar junts i demostrar que la democràcia funciona”. Durant els quatre anys de mandat de Trump, Biden ha vist que l’autocràcia, aquest fantasma que recorre el món a cavall de la globalització, amenaçava també els Estats Units. I segurament ha constatat que una crisi com la de la pandèmia era territori adobat per a la propaganda del pragmatisme autoritari. Per dalt i per baix, la fabulació autoritària guanya adeptes. Alguns ja comencen a preguntar-se si la Xina és l’estadi superior del capitalisme i busquen com adaptar-s’hi. I molts ciutadans senten la crida de la servitud voluntària, davant el mite de la imbatible eficàcia xinesa en la guerra contra el virus.

“El dia que ens apartem del compromís amb els drets humans, com va fer el darrer president, és quan comencem a perdre la nostra legitimitat al món”. És l’avís de Biden als europeus. No badeu: la democràcia està en risc. L’advertència arriba en un moment en què la política europea viu a les palpentes, amb uns governants desbordats davant d’unes societats que afronten una crisi que no entrava en les seves previsions. Amb gran perill que les llibertats passin a segon pla, i ningú sàpiga com ha sigut.