Barcelona: nou rumb, nous horitzons
S'acosten les eleccions municipals, i per tant el moment de triar els nostres representants a les corporacions locals. Les decisions que prenguem ara no es podran canviar fins passats quatre anys, i en conseqüència cal pensar què votem i a qui votem. Lamentar-nos l'endemà de les eleccions per no haver meditat bé el nostre vot pot servir de consol o d'excusa, però de ben poca cosa més.
De tots els municipis de Catalunya, la capital, Barcelona, destaca per sobre de la resta, per impacte i magnitud. Em referiré, doncs, al repte de Barcelona, la mare de totes les batalles de cara a les eleccions de finals de maig. Barcelona sola no explica tot Catalunya, ja que el país transcendeix la capital; però, sense Barcelona, Catalunya tampoc no seria un país de cos sencer, quedaria frenada i amputada en el seu potencial, dinamisme i projecció.
A Barcelona, les eleccions pivotaran al voltant de dos conceptes oposats: continuïtat o canvi. A primer cop d’ull, aquests conceptes no tenen per què ser ni positius ni negatius; ni un millor que l’altre. En efecte, hi ha situacions en què cal que un projecte disposi de temps per madurar. N'hi ha d’altres en què s’imposa un canvi per evitar un retrocés i obrir una nova etapa amb millors perspectives.
En relació amb aquest binomi continuïtat-canvi, hi haurà partidaris del primer i defensors del segon. Com que hem de partir de la base que totes les idees i totes les opcions tenen la mateixa legitimitat, hem d’enfocar la nostra tria basant-nos en el que, a parer de cadascun de nosaltres, sigui millor per a la ciutat i per al país sencer.
En aquest sentit, fem-nos tres preguntes sobre com ha evolucionat Barcelona en els darrers vuit anys de mandat d’Ada Colau, amb els comuns dirigint el govern i el suport dels seus aliats permanents. És Barcelona una ciutat que crea oportunitats, o que les frena? És Barcelona una ciutat més neta, més segura i amb millor qualitat de vida? És Barcelona una ciutat més assequible per a les persones que hi viuen, o més cara?
Segons com responguem a aquestes preguntes, ens inclinarem més per la continuïtat o pel canvi. Sabem que no tot és blanc o negre; i sabem que generalitzar és mentir. Tanmateix, tots tenim opinió sobre els temes que deriven de les preguntes anteriors. Per a molta gent, i per a mi també, la nostra ciutat atresora un potencial enorme de dinamisme, creativitat i modernitat. Però molts, i jo també, pensem que aquest gran potencial es mostra avui erràtic i desinflat. És a dir, que cal un canvi. Ens cal un nou rumb que ens obri horitzons nous i millors.
Hem de tornar a abraçar la millor Barcelona: la ciutat que atrau talent, la ciutat amable i acollidora per als que tenen ganes d’emprendre, la ciutat de mentalitat oberta i enemiga de les ideologies i de les inèrcies que la fan provinciana, la ciutat amiga de la cultura, del civisme i de la solidaritat. La ciutat amb vocació de capitalitat, tributària de la justícia, amant de la llibertat. La ciutat de les ales que permeten volar alt i mirar lluny, i no la de les cotilles que estrenyen i que impedeixen emprendre el vol.
Continuïtat o canvi, heus aquí la qüestió. Els actuals governants representen la primera. Tenen els seus partidaris; i les seves raons. Passats vuit anys, coneixem el seu estil, les seves idees i les seves prioritats. I també coneixem els resultats de les seves accions. Si tornem a les preguntes abans formulades, comprovem que quan la majoria de ciutadans de Barcelona són convidats a opinar i respondre, la majoria creuen que el govern municipal no mereix l’aprovat. Veuen la ciutat menys segura, menys cuidada, menys dinàmica i més cara. Fins i tot l’habitatge, bandera dels actuals mandataris, s’ha disparat en lloc de fer-se més assequible, en contra del que tantes vegades i amb tanta vehemència s’havia promès.
Ara bé, l’altra qüestió crucial rau en qui representa el canvi. Molts el voldran capitalitzar i se’n voldran apropiar. Però no tots el representen. Resulta obvi que la coalició que ha governat no està en condicions d’erigir-se en paladí del canvi. Els que no han governat però han donat suport i aguantat de manera continuada al govern tampoc no poden aparèixer com a apòstols del canvi. Per tant, les opcions reals per canalitzar el canvi que tants ciutadans anhelen es redueixen a aquella candidatura que reuneixi les tres condicions següents: possibilitats de guanyar, llibertat per fer canvis perquè s’ha estat a l’oposició i lideratge amb experiència provada.
No és encara el moment de demanar el vot, fet reservat a la campanya electoral. Sí que és el moment, però, de pensar què convé a Barcelona, segons el parer de cadascú. És el moment d’escoltar, de meditar i de triar. I de no refiar-se de resultats que es donen per fets abans de produir-se. Conec per experiència acumulada que les batalles transcendents s’han de lliurar fins al darrer minut. I la de Barcelona és molt especial. Segons quin sigui el desenllaç, canviaran coses, i no pas menors.
