PalmaDarrerament només veig polítics que ballen. Em despert de nit amb el Don’t stop me now de Queen de fons i un flaix de Miquel Iceta amb la camisa arremangada -blanca, és clar- llançant-se a la pista. Amb ell va començar tot. Ningú no el va aturar i ara ja és tard. Iceta només va guanyar a les enquestes i no les va guanyar ballant. El seu ball va poder fer gràcia, i no a tothom, però enlloc està escrit que fer riure doni vots. La seva era una sortida de candidat desesperat, que no tenia res a perdre ni res a guanyar.
Va crear un mal precedent. Des de llavors veig polítics ballant. Aquesta setmana Soraya Sáenz de Santamaría ha fet el mateix. Comparteix amb Iceta que està en campanya. Algun spin doctor de butxaca haurà arribat a la conclusió que per guanyar quatre vots han de fer un poc el ridícul. Varen començar amb debats polítics amb format ‘Salvame’ i acabaran convertint els mítings en revetlles. Ballen perquè es pensen que així s’apropen al poble, perquè creuen que així els tendrem per un dels nostres. No era això. Bastaria que pensassin en el poble els quatre anys anteriors.
Els candidats tenen barra lliure. Se’n van de canyes, pugen al transport públic i no aturen de fer-se selfies amb desconeguts. Afronten les campanyes com si fossin operacions de neteja d’imatge, reconeixent implícitament que han de purgar els pecats. Ens demanen a la resta que fem un reset i oblidem el passat, que ens creguem un polític en campanya. Ens demanen impossibles.
El ball del Pacte és diferent. No és un ball de candidats que es venen en un aparador. És un ball espontani, de celebració. No està pensat o reflexionat. No és un ball d’escenari o de plató, amb música enllaunada. No és per ballar tot sol. És un ball de rotlo, al mig de carrer, un ball de festa, de xaranga, que no cerca guanyar vots ni simpaties. És l’única imatge d’unitat del Pacte que s’ha vist els primers cent dies de Govern.
Jo no ho hauria fet. No ho hauria fet perquè no ball mai si no vaig empès. És vera que la por de fer el ridícul sovint et du a fer el ridícul, però no ho hauria fet. Al ball del Pacte li veig un punt frívol, d’excés, que pot ser ofensiu per a segons qui. Trob que no hi ha res a celebrar -o molt poc- quan tot està per fer. Derogar una llei és massa fàcil com per fer una festa. Entenc, però, que ells ho fessin. Entenc que poden celebrar el que vulguin, com tothom. Entenc que volguessin convertir la derogació de la Llei de símbols en un símbol de canvi i que ho celebrassin deixant-se anar, la millor mostra de la llibertat d’expressió que coartava aquella llei. Entenc que no volguessin que aquell dia la imatge fos la dels diputats del PP fugint del ple, que volguessin ser ells els protagonistes. Posats a triar, m’estim més veure gent contenta que gent que s’amaga amb el cap cot.
Hi he donat voltes. He arribat a interpretar aquell ball com un final d’etapa, com es fa en els solsticis, com una mena de punt i final a les celebracions que s’han succeït des de la nit electoral. També l’he volgut veure com una dansa ritual, una mena de conjura per demanar als déus una unitat impossible. I he acabat assumint que només era una mostra d’espontaneïtat, sense res al darrere.