Austeritat contra el caos: la felicitat comença quan deixam de desitjar tant
Enmig del caos, cal que posem de la nostra part per trobar instants de felicitat (qui cerqui un contínuum de beatitud, ja se’n pot oblidar, em sap greu). Epicur recomana que ens allunyem de la política, perquè només serveix per estressar-nos. I això que no va viure els desastres del segle XX ni l’amnèsia del segle XXI, que ha fet reviscolar les dèries del feixisme. És obvi que no podem apartar el govern de la polis de la nostra vida, però sí que podem crear bombolles de temps dedicades a qüestions molt més importants, com una mica de brisa quan el sol marxa, la remor de la mar quan la platja es buida de gent, parar atenció als sons dels ocells, perdre’ns en les pàgines d’un llibre, plorar d’emoció i riure a voler.
Aquí no hi ha lloc per al victimisme que exhibeixen habitualment els éssers privilegiats com nosaltres. No es permet dir que no trobam el moment de gaudir d’aquests instants. Nosaltres en som els responsables i no tenim excusa. És patètic que sí que trobem moments per mirar estupideses al mòbil i no per contemplar el món i respirar, cosa que també és una manera de mirar dins de nosaltres. Si hem decidit fer les coses malament, el mínim exigible és que ho assumim i no ens queixem.
Epicur també ens dona un altre consell que ens pot servir per tirar endavant una vida més humana (aquesta és la nostra paradoxa: som éssers humans amb una vida molt poc humana, robòtica, basada en la inèrcia). Hem de desitjar menys. Sembla molt difícil, però no ho és. Només hem d’eliminar el caramull de desitjos absurds que ens ofusquen. En definitiva, simplificar. Si no tenim problemes greus, per què patim? És un patiment vergonyós, no hi tenim dret. Hi ha moltes, moltíssimes, persones sense casa que crien els fills en condicions precàries, que somien en un futur que la societat els nega, perquè els considera indesitjables... En el nostre cas, és millor que, abans de queixar-nos, callem.
També convindria que les decisions referents a la nostra vida depenguessin de nosaltres mateixos i no del que opinen, pensen, consideren, aconsellen els altres. Potser a Epicur li agafaria un bon infart si ves la quantitat de recursos intel·lectuals, psicològics i emocionals que aquest món inverteix en les xarxes socials, que no serveixen per cultivar un altre dels seus baluards: l’amistat. La de veritat, la de converses eternes, la dels ulls que es miren.
