Any nou, vida vella
Quan som petits, un any que comença és com un regal immens per estrenar. Aquesta sensació d’inici és fresca. Com dirien els futbolistes i els polítics, fa il·lusió. Però, com tantes coses de la infància que s’evaporen, aviat ens adonam que el canvi de xifra és només una qüestió estètica, perquè tot continua igual (de malament).
L’any que ve l’extrema dreta mantindrà la seva ofensiva ideològica, a la conquesta de l’espai de les idees i de les urnes. El seu discurs ja es respira pels carrers, però el temps que manca per a les eleccions cada vegada s’escurça més i tot s’intensifica i magnifica en període preelectoral. De moment, el feixisme ha triomfat en els atacs contra la migració: els pobres s’enfronten als que són encara més pobres que ells, mentre que el sistema es legitima i els rics alcen el vol.
També hi haurà milers de persones sense casa el 2026, malgrat els milers i milers d’habitatges amb els quals el Govern s’omple la boca. Les paraules, sense fets, són complicades de creure. És clar, prendre mesures contundents perquè es compleixi aquest dret constitucional (que no fonamental) no és factible, perquè això implicaria generar molèsties a les grans empreses i als fons d’inversió, els tòtems de la nostra societat. Seria una immoralitat violar la sacralitat de la propietat sagrada d’aquells que especulen amb les necessitats i les urgències de persones que, amb sort, l’únic que tenen a la vida és una feina mal pagada i amb jornades que només fan possible un luxe: el cansament.
Els que són d’aquí hauran d’anar a viure ves a saber on i les desenes de milions de turistes que ens visiten gaudiran de la nostra principal virtut: el servilisme, que fa meravelles als territoris l’economia dels quals gira entorn del sector serveis. La nostra missió a la vida és que els turistes es trobin a gust a les platges, als hotels, als pisos on nosaltres no podem dormir, les carreteres... Hem d’aconseguir que vulguin tornar, que se sumin als nous i arribar a xifres de visitants que l’home balearicus no hauria pogut ni somiar.
El 2026 també serem uns cínics. Ens queixarem dels altres, quan nosaltres feim el mateix. Serem egoistes, ignorarem el patiment dels altres i cercarem la màxima satisfacció dels capricis que consideram necessitats absolutes per a la nostra persona. Val més no desitjar gaire cosa per a l’any que ve, perquè, com va dir un savi: tot pot ser pitjor.