Els altres, nosaltres, jo

Segurament, el llibre que més vegades he regalat sigui El paradís són els altres (Lleonard Muntaner, Editor, 2016), de Valter Hugo Mãe. No només per la magnífica traducció del portuguès de Gabriel de la S.T. Sampol, ni per les il·lustracions de Joan Miró amb què l’editorial va tenir l’encert d’acompanyar-la. No; si he regalat tant aquest llibre és perquè presenta una visió molt determinada de la importància d’estimar, de viure en comunitat, d’una manera de ser al món i de cohabitar-lo. Com una bella i radical contradicció a la màxima sartriana que defensa que “l’infern són els altres”, Mãe hi parla de l’amor, dels tipus diversíssims de parelles i de famílies que hi pot haver, dels animals, de la tristesa i de la soledat, i ho fa amb la veu aparentment càndida d’una nina. Ens recorda que la vida pot valer un poc més la pena si formam part d’un ‘nosaltres’.

Pareix, però, que el món no va per aquest camí. Sigui per la contrareforma orquestrada per la internacional reaccionària a escala internacional, sigui per les misèries que de vegades també defineixen la natura humana, em fa l’efecte que la societat en què vivim, aquesta societat suposadament més global i interconnectada que mai, ens empeny cap a un món de soledats aïllades. La idea és senzilla i avança a un ritme vertiginós: volen convertir les nostres vides en compartiments estancs, en entitats separades que miren, exclusivament, pel propi benefici i benestar. La prioritat, naturalment, és fer doblers. Cal ser invulnerable, autosuficient, no dependre mai ni en cap sentit dels altres. S’ha de consumir, s’ha de gastar, i sempre que es pugui, s’ha de fer d’aquest consum l’eix de la pròpia identitat. Rics. Pobres. Aturats. Espavilats. En aquest sentit, és important tenir una bona casa, si és possible sense veïns. És essencial, així mateix, tenir un bon cotxe, i desplaçar-se de cada vegada més amb aquest cotxe per evitar el contacte amb altres humans. S’ha de tenir també un iPhone i amb un bon munt de seguidors. És desitjable tenir comptes a les xarxes socials per poder-hi compartir experiències i emocions (sobretot, les positives) i evitar haver de contar les penes als amics en un temps improductiu. S’han de tenir fills, i és millor no preocupar-se pels dels altres. Convé mirar estrictament per les persones que caben davall un mateix sostre i, si pot ser, dins una habitació. Més enllà d’això, en aquest context de postcapitalisme desenfrenat, és millor que no hi hagi vincles, ni intercanvis, ni interaccions.

Des de l’humanisme, des de la Vida, el llibre de Valter Hugo Mãe diu que no a tot això. “La nostra felicitat depèn d’algú”, ens recorda. També ens diu que “l’amor és un problema, però la persona estimada ha de ser una solució”, i m’agrada pensar que aquesta frase també es pot declinar en plural, i que és en el ‘nosaltres’, en la comunitat, que sabrem trobar l’alternativa a aquest paisatge fosc. L’infern també es pot assemblar molt a un ‘jo’ que ho ha fet tot tan bé que s’ha quedat tot sol.