Alineats amb el Ministeri de la Guerra
Sí, avui tornaré a escriure sobre Trump. No és obsessió, sinó preocupació pel que passa a l’altre costat de l’Atlàntic, perquè allò que passa als Estats Units sempre ha estat una mena d’horitzó del que després acaba per passar a Europa i, sincerament, això em preocupa i molt.
El capitalisme vigent necessita cada vegada més violència per mantenir els nivells de desigualtat i injustícia existents a totes les escales, global i local. De fet, els supermilionaris mantenen el seu alineament amb Trump, per molt que cada dia la digui o la faci més grossa. Una de les darreres ha estat el canvi de nomenclatura del Ministeri de Defensa nord-americà, que ha passat a ser Ministeri de la Guerra. La deriva autocràtica de Trump no només allunya el país cada vegada més d’una democràcia normal: és també una deriva violenta. L’assassinat de Charlie Kirk, en lloc de servir per repensar-se si és bo tenir una societat amb més armes que persones, ha donat pas a una nova fase d’aquesta deriva.
Aquests dies Trump ha tornat a pronunciar un discurs d’aquells indestriables en qualsevol manual dels feixismes del segle XX: el de l’enemic intern. L’ha pronunciat davant els generals de tots els cossos de l’exèrcit per dir-los que ja està bé, que el país està en guerra, i que l’enemic intern és allò woke. I els immigrants: a Trump no li ha bastat de crear una força paral·lela a l’FBI i la CIA com és l’ICE, una milícia de voluntaris encaputxats sense escrúpols que es dediquen a aturar i detenir pel carrer, a la feina o a l’escola aquells que consideren un poc més brown d’allò desitjable a un dels països més multiculturals i racialitzats del món…
El fet mateix d’haver creat un Ministeri de la Guerra ja hauria de remoure alguna cosa en les consciències, si és que alguna en queda, dels governs occidentals: són els Estats Units realment un aliat fiable? Qui ens garanteix que aquesta ‘guerra’ que va començar fa uns mesos amb els aranzels no es podrà fer contra nosaltres? O que atès que som part de l’OTAN, no ens ficaran en qualsevol guerra per inventada, absurda o convenient que sigui per als seus interessos?
Doncs no. El més preocupant de tot és que per molt grossa que la digui Trump, els governs occidentals, de Starmer fins a Merz o Meloni, aquí ningú no diu ni qüestiona res. El silenci, davant tanta barbàrie, és una forma de legitimar aquesta deriva violenta, i la violència també es fa servir per assegurar-se altres silencis, com els d’unes universitats nord-americanes atacades per Trump amb bastant poc renou per part de les universitats del nostre redol, que amb l’excusa de fer ciència callam fins i tot davant el negacionisme.
Puc entendre que l’extrema dreta faci seguidisme de Trump i les seves dèries, encara que entrin en contradicció amb el seu patriotisme ranci. Però em costa veure com els governants de la dreta de tota la vida, a més de no contradir Trump, assumeixen en la pràctica alguns dels seus postulats, com s’està fent aquí amb la immigració. Perquè allò que Feijóo i Prohens feren fa uns dies a Formentera és exactament el mateix que va fer Abascal l’any passat a les Canàries: anar a atiar el foc de l’odi contra els immigrants, obviant que tant gallecs com illencs hem estat fins fa dos dies terra d’emigrants.
Quan la immigració que arriba en pastera, per molt que se n’hagin multiplicat les xifres, és ridícula en volum si la comparam amb els prop de 20 milions de turistes que no tenim cap problema de gestionar. I és una immigració en trànsit, que ni tan sols queda aquí, però no es perd l’oportunitat d’aprofitar aquest drama per gratar quatre vots a l’extrema dreta. I de pas, sense dir-ho amb la clarividència de Trump, assenyalar la immigració com el nostre enemic intern mentre tu no fas allò que et pertoca per acollir de forma digna, si més no, els infants. Trumpisme en potència, sense que importin el més mínim les conseqüències socials de tot plegat, amb la sembra de tanta maldat.
Més silencis i complicitats aquests dies: la proposta d’‘acord’ unilateral de Trump i Netanyahu per a la recolonització de Palestina, a la qual cosa fins i tot Sánchez ha dit que sí. La covardia del Ministeri de Defensa espanyol a l’hora de protegir la ‘Flotilla’ de solidaritat amb Gaza mentre ens apuntam sense condicions a la guerra freda d’Ucraïna. I sobretot, el silenci clamorós i violent de la repressió al país veí del Marroc, d’on provenen molts dels nous illencs. La monarquia autoritària amiga dels Estats Units, d’Israel i d’Espanya ja no deixa sortir els joves de la generació Z, però els segueix robant la vida… Però que no venguin, eh! Si els han de matar que els matin, però que no venguin i així el problema no existeix.
Tot plegat, un món en què fa por viure, tenir fills. Tot, per no atrevir-nos a deixar d’estar alineats amb l’amo del Ministeri de la Guerra. De veres pot ser pitjor que tot això?