Alexandre Ballester, a la recerca d’un guió

A sa Pobla enguany celebram l’any Ballester, just quan farà deu anys del seu traspàs. L’hem volgut recordar i recuperar amb la celebració de taules rodones, representacions teatrals, planes webs, col·loquis, etc. De fet, tots guardam i recordam el nostre propi Alexandre Ballester, aquell amb qui vàrem poder parlar, riure, beure o fumar. Cadascun de nosaltres tenim un Ballester íntim i personal, ple de vivències i records. Realment fa poc temps que ens ha deixat, i segurament el paisatge canviarà quan només quedi la seva obra i els qui el vàrem conèixer ja no hi serem. Però del que es tracta enguany és de poder compartir totes aquestes fisonomies i cercar-ne d’altres, les que estan ocultes, les desconegudes o les que no vàrem poder percebre o intuir.

Dins aquest context, hi ha un aspecte poc conreat i conegut: la seva necessitat d’un alè vital per al cinema. Fins i tot, alguns atrevits han dit que es dedicà al món del teatre per la impossibilitat de poder dirigir pel·lícules o escriure guions cinematogràfics a Mallorca. La comoditat era fonamental dins la seva escala de valors, i la sola idea de viure fora de l’illa l’incomodava i el destorbava. Tampoc es va plantejar la idea de viure a la Península quan es dedicà al teatre, malgrat les insistències d’alguns. L’experiència d’estudiant a Barcelona va ser un desastre, i als anys següents només sortia de manera puntual perquè sabia que podia tornar. Quan sa Pobla li va ser petita o insuportable va crear el seu mític Albopàs com a refugi, s’hi va instal·lar i segurament encara li podríem trobar. Aquesta darrera estació del trajecte vital, la del darrer viatge, en parlà en profunditat a Un no res d’eternitat i a I passen les tempestes. Les seves dues darreres obres, escrites poc abans de morir, segurament les més madures i sàvies. I sens dubte el seu comiat terrenal conscient. 

Però, quan començà el seu acostament al cinema? És a partir dels anys cinquanta que un estimulant dinamisme vibra en tots els estaments del seu poble. L’agricultura intensifica les tècniques i producció i albira els anys de millor rendiment econòmic, el preu del quartó de terra s’ha disparat i les millores i noves instal·lacions mecàniques i elèctriques són contínues. Bars, casinets i cines, balls i salons són plens. Els passejos dels diumenges horabaixa són una convocatòria multitudinària. El 1953, un Ballester de vint anys justos, ja participa a una exposició de pintura amb en Jaume Serra (Q.K.T.) i en Guillem Torres. La tècnica i el plaer de l’aquarel·la el fascinava i el va acompanyar al llarg de molts d’anys. És en aquesta època quan sa Pobla es converteix en un poble de cine. Els poblers arribarien a tenir cinc sales de cinema funcionant a ple rendiment. Dues a l’estiu, el SalonMontaña i el Gardenia Club; la resta de l’any hi havia el Teatre Principal “Can Guixa” i el Teatre Coliseum “Can Pelut”. El 1957 s’estrenaria el Cine Montecarlo, amb el CinemaScope que possibilitava la pantalla panoràmica. Va fer furor a tota la contrada del nord de Mallorca. El pare de n’Alexandre, en Rafel, era mecànic electricista i tenia una formació professional moderna i puntera, per aquest motiu era l’encarregat del so i l’electricitat dels cinemes del poble i d’alguns de Ciutat. Aquest fet fou una de les claus per al desenvolupament de la seva cultura cinèfila.

Dues pel·lícules a cada sessió. Per molts de joves el més normal era veure quatre pel·lícules a la setmana, això sí acompanyades de la degustació d’una llengua de merenga o un palo de crema de Can Muntaner a les mitges parts. Fins al 19 de febrer del 1959 no arribaria al poble el primer televisor, el portà en Jeroni Bennasar de Can Simó, que el connectà al local social de la Unió Esportiva Poblense situat aleshores al casal de Can Socies.

El 1957 començarà a editar-se a sa Pobla la revista Vialfàs, que agafà el relleu a la mítica Sa Marjal de principis de segle. L’aventura durarà fins l’any del 1963. Serà quan un Alexandre jove i amb ganes per descobrir el món formarà part del consell de redacció; aviat es convertirà en una de les persones que més hi participarà i hi publicarà molts d’articles. Ho farà tastant tots els generes periodístics; però curiosament no parlarà ni escriurà una línia sobre teatre. Hi parlarà del cinema i la màgia que desprenia. El cine negre americà el fascinava. Tampoc es cansava de veure Charlie Chaplin, Bogart o Capra. El que li interessava realment eren els guions, molt millor sí tenien un punt de subtil ironia. Seccionava l’esquelet de la trama i l’analitzava de dalt a baix. Fins i tot el 1960 farà una tanda de conferències sobre el món del cinema a l’emblemàtic edifici Es Cavallets de la Plaça Major. Quan era adolescent ajudava en Colau de Can Guixa a preparar els aparadors del cinema per fer la publicitat de les pel·lícules que es projectaven cada setmana. La recompensa era veure la pel·lícula amb el Colau abans de l’estrena, la sala només per a ells dos, un privilegi compartit.

A la dècada dels anys seixanta es refugiarà definitivament en la creativitat del teatre. Les lectures de Samuel Bekett, Ionescoi Artaud seran els seus referents. A Ciutat freqüentarà el bar Riskal. Coneixerà Llorenç Villalonga, Camilo J. Cela, Pau Lluís Fornés, Llorenç Moyà, Gafim, Baltasar Porcel, Josep M. Llompart... Però a partir d’aquests inicis mantindrà una relació d’amistat molt forta amb Jaume Vidal Alcover i Antoni Serra. Més tard vindria la coneixença d’Antoni Mus. La Mallorca frívola i enlluernada pels biquinis a les platges començava a caminar sense possibilitat de retorn. El 1964 Ballester es va donar a conèixer en guanyar el Premi Ciutat de Palma amb l’obra Les nostres amagades servituds, que ha restat inèdita. Alexandre ja no aturarà d’escriure diàlegs i guions.

En parlar sobre teatre, n’Alexandre Ballester sempre deia que va néixer dins un cine i que el cine li va ensenyar la fusteria teatral. Mirant pel·lícules, una rere l’altra, més que somnis va descobrir mites i tècniques, també va aprendre a fabular i a dialogar. El cine fou una escola fecunda d’estètiques fotogràfiques, d’estils narratius i de continguts argumentals. Divertiment, fantasia i realitat, les pedres angulars de les seves setze obres teatrals escrites. Aquest 2021 ens retrobam amb ell, entendre i valorar l’aportació del cinema a la seva obra ens ajudarà a acostar-nos d’una manera més polièdrica al personatge.