20/04/2021

Alerta referèndums unilaterals

Tant a Catalunya com a Escòcia ha sorgit la perspectiva de nous referèndums d'independència cap al 2023. A la proposta d'acord signada per ERC i la CUP totes dues parts anuncien que si durant la primera meitat de 2023 la taula de negociació amb el govern espanyol no condueix a l'autodeterminació i l'amnistia crearan les condicions per a un nou "embat democràtic" amb l'Estat, en el qual prioritzaran la via del refèrendum (unilateral, s'entén). Tant la CUP com ERC troben que aquest plantejament pot ser assumit per JxCat, que en el seu programa electoral opta d'entrada per un referèndum "acordat i vinculant" i, en el cas que no s'accepti, proclama que el nou Govern ha d'estar diposat a prendre "les decisions unilaterals que corresponguin".

Mentre els partits independentistes catalans flirtegen amb un nou referèndum unilateral, a Escòcia el govern sortint ha deixat preparat un projecte de llei de referèndum que és una mena d'imprès en el qual el govern entrant –en cas de victòria independentista el pròxim 6-M– només haurà d'emplenar el buit de la data, que hauria d'escaure's el 2023 com a molt tard. En aquest cas hi ha un detall que el projecte no esmenta: a diferència del que va fer David Cameron l'any 2014, l'actual primer ministre britànic ha dit per activa i per passiva (i per perifràstica, com diria Salvador Illa) que no autoritzarà un segon referèndum d'independència a Escòcia. En aquesta tessitura el govern escocès haurà de decidir si adopta el que es coneix com a "via catalana" (el referèndum unilateral) o espera un moment més propici.

Cargando
No hay anuncios

En política comparada, la veritat és que els referèndums unilaterals que no són fomentats o emparats a priori per la comunitat internacional no solen donar els resultats buscats. Un exemple d'això és el referèndum d'independència de l'Alt Karabakh, del qual se celebrarà el 30è aniversari al desembre. Vist des de fora, el resultat va ser irrebatible: un 99,89% de vots afirmatius amb una participació del 82%. Problema? Per més legimitat que es pogués derivar d'aquests nombres, la comunitat internacional no va reconèixer el referèndum ni la declaració d'independència que el va seguir. Després de la guerra llampec de la passada tardor, l'Alt Karabakh ha tornat pràcticament a la casella de sortida. Tot i que el seu estatus polític encara està pendent de la taula de negociació que han format els governs d'Armènia, l'Azerbaidjan i la Federació Russa, el més probable és que torni a ser una comunitat autònoma de l'Azerbaidjan. La visita a Armènia que va fer la presidenta de l'OSCE i ministra d'Afers Exteriors de Suècia, Ann Linde, és molt indicativa de per on aniran les coses. Mentre el ministre armeni Ara Aivazian invocava el dret a l'autodeterminació dels armenis de l'Alt Karabakh, Ann Linde va subratllar la necessitat de respectar el dret internacional i va reiterar el seu suport als esforços del Grup de Minsk per promoure la pau i contribuir a un acord "ampli i sostenible".

Cargando
No hay anuncios

Parlant d'acords amplis i sostenibles, un acord que aquests dies ha trontollat és l'Acord de Divendres Sant, que va portar la pau a l'Ulster. A l'hora de preparar referèndums, sorprèn que els independentistes catalans s'hagin fixat tant en el cas escocès i hagin deixat de banda el nord-irlandès, quan el cert és que l'acord anglo-irlandès de 1998 consagra el dret dels nord-irlandesos a decidir si prefereixen continuar donant suport a la Unió amb la Gran Bretanya o a una Irlanda sobirana unida. Els independentistes catalans podrien invocar aquest referèndum formulat entre línies, i sobretot parar atenció al concepte de "consentiment de la majoria". En aquest sentit, el nou govern de la Generalitat republicana de Pere Aragonès no hauria de perdre de vista aquestes dues coses: en primer lloc, que el 52% de vot independentista del 14-F (51,33% per ser exactes) comprèn un percentatge petit però significatiu que correspon a partits (PDeCat i PNC) que descarten explícitament la via unilateral i aposten només per un referèndum acordat amb l'Estat; i en segon lloc, que amb aquest 52% es va trencar un sostre però no es va atènyer el llindar que la Unió Europea va establir per a l'únic referèndum d'independència que ha patrocinat fins ara (Montenegro 2006), on s'exigia un mínim del 55% de vots afirmatius amb un mínim del 50% de participació. Vet aquí una doble fita que l'independentisme català no ha assolit mai: ni el 9-N, ni l'1-O, ni en cap de les eleccions de tot tipus celebrades a Catalunya al llarg d'un decenni.

Albert Branchadell és professor de la UAB.