Actualitat carnívora
Està vist que la somnolència estival ja no ens salva dels sotracs informatius i els escàndols que incendien les xarxes. Ara l’adrenalina de la rabiosa actualitat flueix permanentment i intoxica la reflexió per falta de silenci i de distància.
És graciós explicar als joves que hi va haver un temps en què la tele –l’única tele– tancava unes hores després de dinar. O que els subscriptors mallorquins de La Vanguardia rebien els exemplars amb un o dos dies de retard. O que els dilluns no hi havia diaris, perquè els diumenges tothom descansava. També les rotatives i els periodistes. I les notícies, per descomptat.
Ara, en canvi, el frenesí informatiu és multimèdia i multiorgàsmic, i ens acompanya febrilment a totes hores. Des del radiodespertador fins a les notificacions d’última hora que llegim gratant la pantalleta del mòbil, ben acotxadets dins el llit, al final de la jornada. Un garbuix de primícies, exclusives, declaracions i reaccions ens connecta permanentment... i ens amaga clamorosament la informació.
És mal d’entendre que amb tants de mitjans, tantes hores d’emissió i tants de periodistes que poden retransmetre arreu del món sobre qualsevol qüestió en temps real amb només un telèfon, el resultat sigui que tots acabem mirant i escoltant el mateix al mateix temps. I a tota hora.
Ho piulava divinament Rufián aquesta setmana: “Avui a Colòmbia s’assassina un manifestant cada 36 hores a les protestes contra el Govern i avui hem sabut també que Joan Carles I es va enriquir amb la venda d’armes durant 40 anys. Però a tu, avui, t’informaran fins i tot de la talla de les espardenyes dels manifestants a Cuba”.
Inquieta una mica que la tasca periodística no es beneficiï més de la sana competència i que tots metabolitzem tanta tragèdia, tanta emergència i tant de terrabastall sense necessitar ni tan sols una cullerada de sal de fruita. Dos mesos després, qui se’n recorda del desastre de Ceuta? O del caos de Beirut? O dels estralls de la pandèmia a Indonèsia? I Veneçuela? Qualcú sap si encara existeix, Veneçuela? Jo he arribat a pensar que no.
Al pas que anam, ni al pobre president Sánchez li durarà la festa de la seva remodelació ministerial més de mitja setmana... I això que estava generant grans titulars i il·lustres reaccions.
A Mallorca, per exemple, en aquests casos, sempre apareixen reportatges lamentant el temps que fa que no hi ha ministres mallorquins –18 anys, concretament–, ja que es dona per fet que tenir un nadiu assegut al gabinet del president representaria per a l’illa incomptables beneficis. Una suposició una mica estrafolària, perquè oblida que el Consell de Ministres no és una cambra de representació territorial i perquè se suposa que no consentiríem que Raquel Sánchez beneficiàs insolidàriament Gavà o que Yolanda Sánchez aconseguís per a Galícia avantatges que no li pertoquen. O sí?
El relleu ministerial ha vingut acompanyat de massa explicacions internes –40è congrés federal, jocs tàctics, complicitats de partit...– i poc relat d’Estat i de futur. Coses del sanchisme, ja se sap... També ha evidenciat definitivament que el càsting polític actual exigeix un plus d’inexperiència, joventut i estilisme, impensable fa només uns anys. Amb permís del senyor Iceta, és clar.
L’oposició –ai, pobres– se’ns ha tornat a accelerar. L’assessor del senyor Casado –el de les metàfores i gracietes– deu haver volgut fer un joc de paraules enginyós i el líder conservador ha acabat, indignadíssim, acusant Sánchez d’haver nomenat els ministres... a dit! Com es deu pensar que s’han triat des de sempre urbi et orbi? Per subscripció popular?
La plusmarca absoluta, però, és per a la portaveu al Congrés, Cuca Gamarra, que abans de la presa de possessió dels nous ministres, ja n’havia demanat la dimissió i la convocatòria d’eleccions. Antigament el fair play concedia 100 dies de gràcia, una altra antigalla per explicar als infants.
I així estàvem, ben divertits, amb entreteniment com a mínim fins al cap de setmana, quan, de sobte, un gir de guió inesperat: la inconstitucionalitat de l’estat d’alarma. Pobres ministres novells. Només dos dies i ja són notícia caducada.
Ara el circ s’ha traslladat al Tribunal Constitucional i això que allà reflexionen pausadament sobre les matèries que els són encomanades. Certament, no es pot dir que s’hagin precipitat: vuit mesos per dictaminar que, en lloc d’”alarma”, li hauríem d’haver dit d’“excepció”, que sona més militronxo i agrada més a Vox. Tanmateix, el dictamen arriba dos mesos després d’haver-se acabat l’estat d’alarma, votat favorablement per Abascal en el seu moment, tot i que ara demani dimissions a tort i a dret.
Tant de canibalisme, i el pobre Garzón demanant educadament si podríem menjar un poc menys de carn... Bon jan. Gràcies per l’intent.
