No és el manual d'acció directa: és la violència que fa anys que acceptam sense protestar

La publicació del Manual d’acció contra la turistificació ha provocat aquests darrers dies una allau de titulars, portades de diaris, tertúlies radiofòniques i reaccions, condemnes i advertiments sense precedents. S’ha parlat de radicalització, d’incitació als danys, al vandalisme, fins i tot, d’amenaça per a la convivència i la seguretat (ens hauríem de demanar de qui). Però ben poques veus s’han aturat a plantejar una pregunta prèvia: què entenem exactament per violència i qui té el poder d’exercir-la, contra què i contra qui.

Tot d’una surten les veus que se’n desentenen, condemnen i s’amaguen darrere grans frases moralistes i grandiloqüents, cercant desesperadament la legitimitat que senten que poden perdre si s’atreveixen a tocar l’ordre imposat: podem “criticar” i simular que ens enfadam, fer accions “simpàtiques” i mobilitzacions performatives que no toquin ningú, que molestin una mica, com a molt, però cal contenir les veritables mostres d’aquest descontentament, no fos cosa que “els amos” s’enfadin.

La qüestió de fons –tot i que també es podria discutir i seria prou interessant– no és si era o no el moment, la forma o el perill de la interpretació –sempre maniquea– d’aquest tipus de propostes, amb amenaces fins i tot de denúncies penals per part dels qui fan negoci. De si s’utilitzarà políticament o de si això deslegitima i fractura el moviment (tanmateix, els moviments hi estam constantment exposats). La qüestió no és si és legítim posar silicona en un pany o pintar un habitatge destinat al lloguer turístic il·legal, sinó per què aquestes accions desperten una alarma immediata, mentre altres formes de violència, infinitament més profundes i devastadores, s’han normalitzat fins al punt de deixar de ser percebudes com a tal. I la qüestió és també fins on es pensen que la gent és capaç de suportar sense esclatar.

Fa anys que Mallorca viu sotmesa a un procés de turistificació accelerada que expulsa la població dels barris, converteix l’habitatge en un actiu financer, esgota els recursos hídrics, degrada els ecosistemes i precaritza les condicions de vida de milers de persones. Aquesta violència no és espectacular. No apareix amb sirenes ni vidres romputs. Es perpetua lentament. S’executa des de despatxos, consells d’administració i institucions que, per acció o per omissió, permeten que el negoci i la devastació de les condicions materials per a la vida continuïn avançant sobre drets que haurien de ser inqüestionables i sobre el patrimoni natural (aigua, sòl fèrtil, biodiversitat…) que possibilita el cicle de la vida, en unes condicions cada cop més extremes socialment i ambientalment.

Però és quan la ciutadania decideix desobeir, encara que sigui de manera no violenta, quan sembla que apareix el problema. I jo em deman, en quin moment la necessitat d’acusar ha fet que alguns oblidin d’on venim i oblidin, a més, que l’acció directa de què parla el manual és l’acció directa no violenta (ADNV) sobre la qual tanta teoria hem llegit, tants tallers hem fet –des dels moviments socials–, i que ha permès, en ocasions anteriors, aturar l’avenç de projectes devastadors? No s’ha inventat res nou. L’ADNV forma part de la història dels moviments socials arreu del món i també de la història recent de Mallorca. Sense acció directa probablement avui la Dragonera seria una urbanització de luxe. Sense persones disposades a ocupar espais, a impedir físicament determinades obres i a assumir riscos personals, moltes de les victòries ecologistes que avui aplaudim, simplement, no existirien. Les mobilitzacions per salvar el Trenc, les protestes contra infraestructures destructives i tantes altres campanyes de defensa del territori han combinat des de sempre diverses formes de lluita: propostes institucionals, recursos jurídics, pedagogia, manifestacions, creativitat i, quan tot això no bastava, desobediència civil. És precisament aquesta tradició que la plataforma Menys Turisme, Més Vida reivindica quan publica un Manual d’acció contra la turistificació.

No es tracta d’una crida a la violència. Al contrari. Es tracta de canalitzar el malestar i la ràbia existent en un context cada cop més punitiu i advers. Fa anys que la plataforma recull el malestar creixent d’una societat que veu com les mobilitzacions multitudinàries, les propostes polítiques, les reunions amb institucions i les campanyes informatives són ignorades. Les demandes socials s’acumulen mentre les polítiques públiques continuen aprofundint el mateix model que ha provocat la crisi.

Quan les institucions deixen de ser espais útils per canalitzar els conflictes socials, és inevitable que apareguin altres formes d’acció col·lectiva. La desobediència civil no és un fracàs de la democràcia. Sovint és el símptoma del fracàs de les institucions per escoltar la ciutadania. Naturalment, hi ha límits. Per això, precisament, es parla d’acció directa no violenta. Les sigles ADNV no són un detall menor. Defineixen una manera d’entendre el conflicte polític, basada en la intervenció directa sobre els mecanismes que generen el problema, però que evita qualsevol agressió a les persones. No és el mateix fer malbé un objecte que agredir una persona. No és el mateix interrompre temporalment una activitat que condemnar una part creixent de la població a no poder viure al seu propi territori.

Fer una pintada és notícia. Que una família hagi d’abandonar el seu barri, perquè el propietari converteix l’edifici en allotjament turístic sembla formar part de l’ordre natural de les coses. Posar silicona al pany d’un habitatge turístic il·legal genera editorials indignats. Que les administracions mantinguin durant anys una oferta il·legal perfectament identificada provoca, en canvi, una resignació sorprenent. No és estrany que una part de la societat hagi decidit deixar de confiar exclusivament en els canals institucionals. El que seria estrany és que, davant una crisi d’aquesta magnitud, el malestar no acabàs cercant noves formes d’expressió. Deslegitimar qualsevol forma d’acció directa només serveix per evitar el debat important: per què cada vegada més persones senten que les vies convencionals ja no són suficients?

La societat mallorquina continuarà mobilitzant-se. Ho farà als carrers, a les assemblees, amb propostes polítiques i també reivindicant la llarga tradició de desobediència civil que ha contribuït a protegir el territori quan les institucions no ho han fet. Perquè la pregunta que ens hauríem de fer no és si un manual és massa radical o si no s’hauria d’haver fet públic; la pregunta és quanta violència estructural hem de continuar acceptant abans d’entendre que defensar el dret a viure dignament a Mallorca també és una forma de protegir la democràcia.