CORRENTIA

Torra i la gran astracanada

El president Quim Torra passa per la política actual com una imatge quasi religiosa, com un sant sobre el qual cauen culpes i befes. Sembla que quan es posa davant d’un micròfon envia missatges a tota la guarda d’anticatalanistes espanyols perquè estiguin llests per fer alulea. Ha tengut, com tothom però no tant, els seus errors, ampliats per la trinxera de mitjans de comunicació que veuen en ell el símbol de la permanència de la Catalunya 1-O. Deu ser un dels personatges més odiats de l’Estat. Per batre rècords imbatibles només li faltaria tenir vel·leïtats comunistes –en aquest cas, però, no seria president de la Generalitat. Tant d’odi com vessa sobre la seva figura quasi tot Espanya contradiu aquesta imatge de pobre home que alguns miren de fer compatible amb la forma sagnant de combatre’l. Sap que les castanyes li arriben de pertot: comencen per Vox i acaben en Miquel Iceta. Sap que, faci el que faci, i si s’entesta a mantenir la decència, aquest assetjament anirà a més cada dia.

Però no podem afegir-nos per principi als moviments majoritaris. Ja no. La societat ha canviat de tal manera que la veritat ens ha deixat de ser necessària. En la seva versió més noble, esdevé un ornament, un simple complement de bijuteria que sovint desentona en la imatge general que volem projectar. Europa no s’ha alliberat de les seves grans mentides històriques. El llast és més o menys pesat, més o menys visible, però sempre agreuja el camí del progrés. I Espanya pot ser que sigui l’estat amb conflictes interns més infectats. Les guerres no han servit per assentar les bases de futures concòrdies. Unamuno ho va dir a Millán Astray: “Vencereu però no convencereu”.

En fi, l’absència de Torra a la reunió dels presidents autonòmics amb Sánchez i amb la presència publicitària de Felip VI ha estat novament motiu de burla i de fuet. És l’únic president que no s’ha vinclat a les invitacions de Sánchez, a la demagògia d’Iceta i a tot el renou general del poble més renouer del món. Però Torra té memòria per recordar l’infame discurs del rei el 3 d’octubre, per exemple. Es deu haver preguntat per què, qui no governa, ha de presidir aquesta representació que es vol de Calderón i no arriba a Muñoz Seca. No, un home que representa el poble català no pot fer de comparsa en una astracanada d’Estat.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF