OPINIÓ

Tensions a l’espai públic

Tot s’hi val a l’espai urbà o hem de pensar quin ús en fem? Davant el descontrol amb el grafit i les males pràctiques d’alguns s’alcen les torxes dels inquisidors i de nou es demanen prohibicions i sancions. 'Spoiler': no servirà de res.

Vinc a Palma sovint, per qüestions laborals i emocionals, m’hi sent lligat, estime aquests carrers on he viscut tants anys. Hi torne i tinc la sensació de ser a casa, al meu barri, Canamunt. Hi pinte des de fa molt i em sent d’alguna manera part d’un moviment, diguem-ne grafit, ‘street art’ o nou muralisme, tant se valen les etiquetes que li posem. Hi vaig començar a pintar no perquè me la sués tot, ans al contrari, pinte perquè els carrers m’importen, formen part de la meua geografia vital. Al principi Canamunt era un barri sense autoestima: solars buits, tàpies a cases ruïnoses, xeringues tirades, persianes abaixades i tota la pesca. Molt poques persones venien a pintar més enllà de dos murs, molt poca gent venia a fer coses així en general. I, no obstant això, el barri estava ple de vida. Els meus murals, per a mi, eren el millor homenatge, eren una declaració d’amor.

Cacofonies visuals.

Darrerament veig entristit com hi ha una massificació de grafits al centre històric. Intervencions que es fan sense gaire reflexió i amb poca voluntat artística. És el ‘bombing’ pel ‘bombing’, marcar territori, fent una acumulació estèril de peces, que es tapen  les unes a les altres i competeixen absurdament per un espai vital sempre insuficient. Moltes vegades es tracta d’escriptors molt joves que mitifiquen l’escena del grafit original i es pensen que estan al Bronx dels 70. Mallorca és ‘funky’, però mai ha estat Nova York. Al Bronx els escriptors pintaven trens i murs en un escenari apocalíptic oblidat per tothom, ple de violència i frustració. Pintar era una manera de recuperar l’autoestima i un espai públic vedat per les bandes. Mallorca, afortunadament, és diferent, tenim la sort de gaudir d’una terra rematadament bonica, on es viu bé, les persones ens coneixem i la vida és tranquil·la. No cal pintar al marès, no cal rebentar edificis històrics, no cal fotre la casa de ningú, no cal tapar peces dels altres. A Palma hi ha centenars de murs buits, de barris per explorar, d’obres increïbles per produir. Segurament tot aniria millor si abans de pintar en un entorn ens férem la pregunta: Millora o empitjora aquest espai amb allò que vull fer? No només en un sentit estètic sinó també social i cultural. De vegades hi pot haver intervencions interessants, sense que siguen necessàriament belles. Perquè la bellesa és una qüestió personal, per molt que hi haja una dictadura de determinades formes d’estètica, uniformitzades a través de plataformes com Instagram i de la qual en certa manera totes i tots en som partícips. El punk i el hip hop varen ser moviments urbans extraordinàriament creatius i interessants i en certa manera trencaven amb la dictadura de l’estètica de l’època. El problema, per a mi, de la saturació gràfica al carrer no és que siga lletja, sinó que evidencia una manca de cultura evident, un desconeixement total de la pròpia història i la irreflexió més absurda. Em preocupa que el fet de pintar tinga com a únic valor el fet en si, l’acumulació en un sentit capitalista sense buscar dotar de sentit individual o col·lectiu allò que fem. A més, darrerament s’hi ha afegit el turisme de ‘bombing’, que ve uns dies a Palma i pinta a tort i a dret sense ni conèixer res de la ciutat o de Mallorca. Alguns guiris tan desperts com aquell que va decidir que a les cales els calia un poc de decoració extra. Sense comentaris.

Cal una reflexió des de les institucions.

Les veus indignades de diverses organitzacions i alguns partits polítics com Ciutadans han començat a demanar una nova cacera de bruixes. Casualment aquells que sempre han callat quan la ciutat esdevenia un negoci privat, amb tot l’espai públic ocupat per terrasses i les parets ‘petades’ de publicitat, quan els veïns es veien expulsats dels seus barris i dins cada pis es posava un hotel o un Airbnb. Organitzacions que consideren patrimoni un símbol feixista, un monòlit que humilia la memòria d’aquesta terra plena de cadàvers no reconeguts, demanen prohibir la venda d’esprais (de veritat?). Tant de bo la Feixina fora un mur legal per pintar abans de ser esborrada del mapa. Quant a l’Ajuntament, caldria pensar per què hem fet una ciutat que les ciutadanes no senten com a pròpia. Els joves veuen com el centre de Palma és un parc temàtic per a turistes vedat a la població local. Mai podrien llogar-hi un pis. Dins aquest context de no pertinença, és normal que es considere l’espai aliè com una superfície amb alta visibilitat i poc valor emocional. Fa poc, en un debat, se’m deia que calia distingir el vandalisme dels que fem Art. Però qui es pot erigir en jutge per decidir què ho és? Jo no. Respecte moltíssim l’obra de molts escriptors, amb un valor creatiu brutal, crec que són art, posar fronteres i línies roges només respon a una visió limitada de la realitat. Per tot això, les sancions no serviran per a res, Emaya pot tornar a tapar obres en general pel centre (a mi al principi em tapaven, ara ja no), això no canviarà res. Un ‘tag’ es fa en qüestió de segons, se’n podrien fer centenars en un parell d’hores. La resposta no és la repressió, la resposta és seure a parlar i, sobretot, a escoltar. Cal escoltar els artistes, cal escoltar les veïnes, cal escoltar les institucions i entre totes hem de començar a parlar de quina ciutat volem per viure.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF