OPINIÓ

Tant si són a la fossa com si no, la dignitat ha guanyat

Un estiu de fa un mil·leni vaig fer pràctiques al diari en català que va fer de predecessor d’aquest mitjà. Només en tenc records dolços, d’aquells dies. Vella redacció com de tabloide ianqui de pel·lícula de Wilder. Periodistes amunt i avall fent de periodistes –juraria que hi havia vist fumar i beure, però per ventura ho he sommiat! Cançons de Kath Bloom i de Kepa Junkera, que em perseguien anàs on anàs. El vestit estampat verdós d’algú. Sortir a les deu mil. Sopar en tuguris palmesans innombrables. Aprendre a viure i a escriure. I , per sobre de tot, la figura d’una persona que va ser tot llum i que es diu Sebastià Bennàssar, cap de Cultura del diari en aquell moment.
Si hi ha una peça que recordi haver escrit aquell estiu és un reportatget en què entrevistava dos joves historiadors, Jaume Escales i Manel Santana, que començaven a moure un tema espinós en el qual la gent del gremi de la generació anterior no havia aprofundit amb excés: les fosses amb ciutadans mallorquins assassinats pels feixistes durant la guerra, que l’escriptor Antoni Serra ha qualificat d’in-civil. Eren els temps en què tot just es posava en marxa l’Associació Memòria de Mallorca, aplegant experts, activistes i familiars directes de víctimes d’aquella salvatjada. Parlam del prezapaterisme. El matí que va sortir publicada la peceta aquella, que anava acompanyada d’un mapa-infografia amb un cercle enorme sobre el municipi de Porreres, en arribar a la redacció em vaig trobar una nota manuscrita d’en Bennàssar sobre la taula. Encara la guardo a casa dels meus pares. “Algun dia, com a Bòsnia o a Centreamèrica, s’haurà de fer justicia”, hi deia.

Crec poder afirmar que en Bennàssar és mig bruixot. Aquesta setmana hem vist, la gent decent d’aquest país, com començava l’excavació de la fossa del cementiri de Porreres. Una victòria democràtica en tota regla. Una victòria de la societat que, no ho oblidem mai, ha estat possible gràcies a l’esforç de moltíssimes persones i d’un moviment social que no ha afluixat durant anys. Aquests dies hi pensava, quan veia les fotos plenes d’esquenes verdes amb 'Aranzadi' brodat al llom, fent feina de forma hiperprofessional sota la direcció del professor Etxeberria –un dels forenses més rellevants d’Europa i l’home que va exhumar les restes dels militants d’ETA Lasa i Zabala, o del cantautor xilè Victor Jara. Pensava en això, i en la generació meravellosa que hi ha tirada de qualsevol manera allà, per part d’individus que no els arribaven ni a la sola de la sabata. Pensava en quina Mallorca tindriem si no ens haguessin escapçat la vida de milers de progressistes, de mallorquinistes, de socialistes, de comunistes, d’anarquistes, de republicans liberals, de ciutadans –la paraula és nostra, no del partidetxo xenòfob de Rivera i Pericay!

Ahir m’ho narrava aquest tros d’historiador i ésser humà que és el porrerenc Tià Lliteres. Sembla que la vila s’ha bolcat a donar suport a la iniciativa. Hi sobren els voluntaris. El mateix Etxeberria i la Societat Aranzadi expliquen que en pocs indrets de l’Estat s’han trobat una recepció tant magnífica per part de la societat civil i les institucions. A moltes excavacions similars a les Espanyes no hi anava ningú! En aquest sentit, bo és tenir present que el Govern i el Consell ho han fet bé. La seva iniciativa ha donat resposta exactament al que reclamava Memòria de Mallorca. Ara, manca obrir més fosses. I tombar, és clar, la Feixina.

Algú explicava que, entre la desena llarga de cossos que ja han sorgit a la superfície, podria haver-hi dues dones. No sabem qui trobaran. Qui es podrà identificar. Però el que es fa aquests dies és determinant per a la memòria democràtica de casa nostra. Per recordar, independentment de si són a Porreres o no, que n’Aurora Picornell; les germanes Pasqual i sa mare; na Belarmina González; na Margalida Jaume i na Pilar Sánchez –sexualment vexades abans de morir–, i na Francesca Llull i na Francesca Salas, són el millor que ha donat l’esquerra i el moviment democràtic a aquest país. Per elles hi som. Per elles continuarem.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF