SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Soldats desfilant pels carrers

Durant tota la setmana (i les que vendran), l'exèrcit espanyol es dedica a fer maniobres pels carrers de Palma i altres poblacions de les Balears. Abunden els vídeos en què es veuen els camions o els soldats d'infanteria (d'infanteria, no?) desfilant per la via pública, on sovint no hi ha ningú més que ells, amb el seu aire de mala notícia. Camions en fileres a prop de l'edifici de Gesa, soldats en formació pel carrer de Blanquerna, o agrupats (sense respectar la distància de seguretat, per cert) a la plaça d'Espanya o allà on sigui. Drets, estirats, orgullosos, com els han ensenyat a mostrar-se. De tant en tant aturen qualcú i li demanen cap on va i per què: no pregunten amb amabilitat, sinó amb un to intimidatori. Es veu que tenen una especial punteria per aturar periodistes.

A la televisió, cada vegada que surten Fernando Simón (el coordinador d'Emergències Sanitàries), els ministres encarregats de la crisi del coronavirus o Pedro Sánchez en persona a fer una roda de premsa o donar indicacions, tenen darrere els corresponents militars amb la seva invariable cara de mala bava. Aquesta setmana ha estat notícia el seu cap, que a la vegada també és rei d'Espanya, i que pel que sembla ara s'ha recordat de renunciar una herència sobre la qual fins a dia d'avui havia callat com una puta. També va sortir a fer un discurset a la televisió, i va dir que som un gran país i que, si volem superar la Covid-19, el més important és mantenir la unitat d'Espanya. Tenim un rei, tenim un exèrcit tot carregat d'armes i uniformes. Tot això està molt bé, és l'enveja del món sencer i és extremadament útil en una situació com l'actual.

Mobilitzar l'exèrcit per una emergència sanitària podia tenir sentit el segle XIX i –si tant volen– la primera meitat del XX, però no n'hauria de tenir el segle XXI. És un anacronisme caríssim (sempre ho és tot el que té a veure amb l'exèrcit) i grotesc: les posades en escena de les forces armades, tant les de terra com les de mar o aire, sempre són, a més de cares, grotesques. No hi ha hagut mai ni una ombra de bellesa en un exèrcit desfilant, només un espant fred i simètric que, si fascina, és per la seva vocació d'escampar la violència i el dolor.

Els exèrcits estan fets per a la guerra i la guerra és germana de la pesta, com aquesta que ara ens toca afrontar. Posar-los en actiu per aturar un virus és, per damunt de tot, absolutament inútil. Plantejar la necessitat de doblegar la corba d'expansió del virus com si es tractàs d'una guerra en què s'ha d'abatre un enemic (un tipus de retòrica que se sent molt aquests dies) és una comparació ridícula, perquè no té res a veure una cosa amb l'altra. Però ja que molts la fan servir, diguem que l'exèrcit que ens ha de dur a la victòria en aquest combat no és un altre que el de les bates blanques i verdes del personal sanitari. Si els militars han de servir per a res, que sigui per donar suport als hospitals i centres de salut en les tasques en què puguin ser útils (que no són moltes). Però que ho facin amb tanta discreció com sigui possible, i no envaint els carrers com si es tractàs de prendre posicions per a la propera batalla.

Que no somiïn les seves fantasies bèl·liques ni ens les facin viure a nosaltres, que prou feina tenim mantenint el confinament i pensant com podem sortir tots plegats d'això tan bé com sigui possible. Per molt que els ho repeteixin els seus comandaments, els militars han de saber que no: no han entrat en combat, perquè no hi ha combat contra un virus. Només s'hi pot fer feina mèdica, científica, i també una gran tasca de suport humà, que requereix unes quantitats enormes d'empatia. Si estan capacitats per aportar alguna cosa en aquests aspectes, endavant. Si no, que surtin del mig i deixin de fer nosa.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF