TRIBUNA OBERTA

Reflexions-19: Ara que sortim a passejar (II)

La setmana passada, la primera part de les meves reflexions derivava en la importància de l’esfera domèstica en l’entorn urbà. Seguint el fil, pens que aquesta domesticitat s’hauria d’estendre a tots els nivells, cosa que afectaria també la petita escala: l’àmbit residencial.

S’enceta aquí un altre raonament ja no tant urbà com habitacional. Si parlam d’una ciutat més domèstica, on situam la frontera entre l’espai públic i el privat? A poc a poc, l’estat d’alarma ens ha duit a 'desfigurar' els nostres habitatges. S’ha fet imprescindible mesclar contextos fins ara diferenciats, com el social, l’educatiu i el familiar, en el cas de les llars amb infants. La necessitat ha convertit les sales d’estar en gimnasos, les taules de cuina en oficines, i els balcons en tot allò que mai no ens hauríem imaginat. Ens hem adonat que ca nostra podia ser quelcom més del que coneixíem i hem detectat totes i cadascuna de les necessitats que mai no ha acabat de satisfer (i que el confinament no ha fet més que visibilitzar). Nosaltres mateixos hem difuminat els límits de l’espai domèstic i, també, de manera més inconscient, la línia entre allò públic i allò privat. De sobte, hem mostrat als altres racons ben íntims, que han esdevingut l’escenografia de les reunions de feina o dels seminaris online als quals hem assistit. Hem vist com és la cuina de Jordi Évole i els quadres que pengen a la paret de Sabina; hem intuït els pantalons de xandall del nostre cap i hem contemplat les fotos familiars de persones que ni tan sols coneixíem. De sobte, ens hem trobat en un voyeurisme proper als decorats de Jacques Tati a Playtime, o en l’anhelat miratge de l’arquitectura pel que fa a dins i fora, amb els límits difosos de l’obra de Mies van der Rohe o 'l’engany' de la façana de la Fundació Cartier, de Jean Nouvel, cosa que ha generat un constant joc que fa conviure interior i exterior quasi en un mateix espai.

Aquesta mateixa fusió es planteja com a possible escenari de la nova realitat, tant als espais oberts (el carrer, que haurà d’incorporar l’esfera domèstica), com als originalment tancats. El sistema educatiu, per exemple, podria haver de recuperar els principis inherents a les escoles de principi del segle XX, que, sota el nom comú d’Open Air Schools, oferien llocs d’aprenentatge oberts per a infants malalts de tuberculosi, que prioritzaven el flux d’aire i el contacte amb la natura.

Podríem afirmar, per tant, que la pandèmia ens ha fet rompre la dualitat entre allò públic i allò domèstic, que hem definit un nou concepte de privacitat –i, en conseqüència, d’exposició– i que hem donat un altre significat als ambients que fins ara consideràvem personals. I en aquest canvi sorgeix la importància dels espais intermedis, de les interfícies, de l’àmbit que separa l’interior de l’exterior sense ser ni l’un ni l’altre.

Durant setmanes, aquest 'tercer espai' ha esdevingut per a molts el més important de la casa i, en alguns casos, l’únic nexe amb el món exterior. Parlo, clar, dels balcons, que fins ara s’entenien com a espais residuals fins al punt que molts, desobeint la normativa, els havien incorporat com a superfície habitable.

Tot això duu a pensar en la necessitat de replantejar el nostre hàbitat a totes les escales, amb una focalització en la flexibilitat, la proximitat i la mixticitat d’usos. Per una banda, apropant l’esfera domèstica a l’espai exterior urbà i, per l’altra, integrant els serveis externs en l’àmbit domèstic. Em referesc, per exemple, a models d’habitatge cooperatiu, que prioritzen les infraestructures compartides, especialment les referides a les cures, per enfortir la corresponsabilitat i el sentiment comunitari de qui hi conviu. És a dir, la idea d’habitar més enllà de les quatre parets de casa.

A escala de ciutat se’ns planteja un escenari més complex, alhora que s’obre una gran oportunitat per perseguir objectius arrelats amb arguments diferents. Resulta que el covid-19 ens ha aportat raonaments immediats per defensar lluites històriques, com la recuperació de l’espai públic per a les persones o la connexió de la ciutat amb la natura. Si fins ara empràvem termes com democratització, green washing o ecologia urbana per avançar cap a models de ciutat més amables (conceptes que l’economia s’afanyava a desmuntar), ara podem recolzar-nos en testimonis més propers, que arriben directament a la ciutadania a través de la salut i la supervivència. La finalitat és la mateixa: recuperar l’escala humana de la ciutat, alliberar espais per al lleure i la relació i establir una piràmide de mobilitat que situï les persones al cim. És el discurs, el que canvia: l’asfalt ha de cedir terreny per preservar la salut, per evitar tornar a una situació límit com la que vivim.

És el moment, per tant, de convertir les ciutats en laboratoris, de definir clarament les nostres necessitats essencials, de detectar quins impediments se’ns presenten per satisfer-les i de fer les modificacions necessàries (de normativa, de mentalitat, d’estructures) per revertir la situació. He defensat a ultrança l’urbanisme tàctic com a eina de canvi, però ara em planteig si pertoca als governants locals aplicar-lo. Crec que no. Les accions d’urbanisme tàctic requereixen pocs recursos, poca inversió i una certa immediatesa. Són, en definitiva, una forma d’activisme. Qui millor que els mateixos ciutadans per implantar-les? Qui més adequat que els que feim ciclisme pel passeig Marítim per rebel·lar-nos contra l’amplada del carril bici i ocupar conjuntament –en dilluns dematí– un carril de l’autopista? Ara, pens, les institucions han d’actuar amb contundència i valentia, allà on els ciutadans no tenim capacitat: en les regulacions, en els plans d’ordenació, en la dotació d’infraestructures, en l’assignació de serveis... En definitiva, en la definició d’estratègies que facin que la ciutat ens acompanyi en tots els aspectes de la nostra vida.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF