OPINIÓ

Puigdemont, nou llibre

Arribat a migdia d'ahir (dimarts) a les llibreries dels PPCC tot sincronitzant el repartiment a la mateixa hora des de la capital. Novetat editorial: 'La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa', del president a l'exili conversant amb el periodista Oliver Mouton. S'ha editat al mateix temps en català, neerlandès i francès alhora. La capital de la Unió Europea el rebé a les prestatgeries al mateix temps. Novetat a Bèlgica. L'editorial La Campana ha posat una faixa al llibre, una faixa amb caires maragallians: “Escolta, Europa: Això va de democràcia”. Llegint de dalt a baix i fil per randa el que és l'actual estat del pensament polític de Carles Puigdemont, tot observant les seves advertències europeistes, la faixa contempla la curiosa postura del president a l'hora de posar Suïssa com a model en allò que diu i tal volta en allò que no diu, però adverteix en cas que els estats de la Unió marginin les nacionalitats o regions i tornin a l'estat nació del s. XIX. Aclaridor llibre en tot allò que expressa aquest polític (i periodista) i els espais que ocupen els breus silencis de tot allò que potser al capítol dotze adverteix com a llista d'un tractament la medicació del qual a hores d'ara podria haver començat. Aquesta seria la qüestió més rellevant.

Una sola errada a la primera edició es troba a la pàgina 225: “El frau del 10 d'octubre de 2018”, que lògicament és per arribar, encara. Fa una breu aclucada d'ull a Felip VI, però al nen de fa trenta anys i les seves paraules a Girona. Reclama un exèrcit europeu un Puigdemont que s'està tornant assembleari. Posa Catalunya, en tot moment, al davant del mirall d'Europa, i la veritat, objectivament, la primera surt més guapa. En cap moment trenca el vidre i va polsant el moment polític. La seva “Europa dels Ciutadans” va deixant entreveure el seu esperit confederal que en algun tram, fins i tot, recorda els orígens mutualistes d'una bona part de la societat catalana. Allò dels 'european citizens' no és cap acudit cap als taronges, els llepa el front directament, proposa renovar la Unió tornant a l'essència i apel·lant a les democràcies cristianes en extinció, pobre Duran i Lleida. L'Europa dels Ciutadans recorda allò brut i suat de l'Europa dels pobles que Felipe (el González) treia com a penyora cada cop que li convenia pel joc de mans de Maastricht. “L'Europa dels ciutadans” és la medicina Puigdemont i és la llum al final del túnel en aquest Procés que, segons l'autor, encara comença.

Els elogis entrunyellats, un rere l'altre, cap a l'Estat Suís suposen una clatellada al silenci europeu davant l'1 d'octubre, alliçona els mandataris de la UE i els convida a no predicar fora de la Unió tot allò que no es du a la pràctica dintre. Tota la raó del món i part de l'estranger.

Llibre honest i transparent en tots els sentits, no requereix gaire esforç intel·lectual si hi ha una mica de voluntat. Destaquen les essències catalanes d'associacionisme, pacifisme i pactisme. La cultura anarquista i liberal, com veuen, treballant, de bell nou, la transversalitat.

En algun moment de la trepidant lectura m'he demanat on quedaven les entremaliadures pujolianes o les retallades socials i sanitàries d'Artur Mas; és un recurs fàcil, però no em diguin no és antipanegíric. Bromes amb pilotes de goma a part estam al davant de la novetat política de l'any a les llibreries. L'autor està mentalitzat d'estar en guerra contra Espanya, tot i que el seu respecte cap a la gent que no pensa com ell és raonat i escrupolós. Titlla el federalisme alemany “de qualitat”; aquí em perdo si recordo com de semblants són les constitucions o potser Puigdemont és el polític amb més respecte cap a aquesta. Quan assegura que Catalunya és un país pobre en recursos naturals, home! em ve al cap que podríem deixar d'empastifar de sintètic i tornar a la pela de suro, potser les Gavarres i l'Albera tornarien a la seva esplendor.

A la pàgina 58, sap greu que despatxi en dues línies com s'abaixà els calçons, el 1996, Jordi Pujol amb José M. Aznar, un xic escandalós aquest passatge en un llibre que recomano sincerament a totes aquelles i aquells que no vulguin intermediaris o manipulacions. Trepidant, nou i honest amb ell mateix, fins i tot, a la pàgina 186 reparteix estopa a les companyies elèctriques en conxorxa amb l'Estat i la seva reflexió fa que no pugui evitar el que posaren les meves ties Lola i Palmira, a cals avis a Palafrugell, on inseriren a la paret de pedra del jardí una rajola de fang i en cursiva i en lletra més clara que el fons: “Lo vehí té dret al sol i no a la paret”.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF