Presidenta Associació Memòria de MallorcaLes víctimes del feixisme assassinades a Mallorca durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, per la seva condició de víctimes, es poden classificar en tres grups: víctimes de segrest i assassinat, amb certificat de defunció i, la majoria, assenyalant el lloc d’enterrament; víctimes assassinades judicialment, amb causes judicials manifestament injustes instruïdes per tribunals militars contra civils, totes amb certificats de defunció, indret de mort i enterrament; i, finalment, víctimes assassinades i fetes desaparèixer intencionadament, sense certificats de defunció, sense noms als llibres dels cementiris ni als registres civils, desaparegudes físicament i socialment, són les que jurídicament estan tipificades com a víctimes de desaparició forçada.
Les desaparicions forçades representen una de les violacions més greus contra els drets humans. Són crims contra la humanitat i, per tant, no prescriuen, es perllonguen en el temps des del moment que es produeixen fins al present. Les autoritats en neguen la desaparició, les deixen fora de l’empar de la llei, a elles i a les seves famílies, que són també víctimes, víctimes en present. El grau d’indefensió i angoixa que sofreixen està contemplat pels tribunals internacionals i també pels nacionals, com a tortura.
Aquestes són les víctimes que hem trobat a l’exhumació de la fossa de Porreres, la majoria procedents de presons, sota la tutela de les autoritats feixistes, detingudes il·legalment i sense causa oberta, civils sota la custòdia del Govern Civil de l’època. A les seves famílies els deien que els havien posat en llibertat, en negaven la desaparició i el possible assassinat, no tenien lloc on acudir ni investigacions obertes per cercar els seus éssers estimats, ni possibilitat d’acomiadar-se’n i enterrar-los dignament. Completament indefenses les cercaven per centres de detenció, per comissaries de policia, Guàrdia Civil i cementiris, i l’única resposta que tenien per part de les autoritats eren amenaces i burles.
Vuitanta anys després, l’evidència es va fer present a Porreres, aparegueren massivament els seus cossos tirats un sobre l’altre plens de forats de bales assassines amb indicis evidents de comissió de crims contra la humanitat de naturalesa imprescriptible i afectes permanents. Prop de 50 cossos exhumats, més de 90 mostres d’ADN recollides a les famílies, també víctimes.
Gràcies a la seva lluita, avui podem dir que les hem trobades, elles han estat les que, amb les seves reivindicacions i el seu relat constant, han posat en marxa les entitats memorialistes convençudes que les seves històries no sols haurien de formar part de temàtiques culturals, sinó i principalment de demandes que afecten els Drets Humans.
Amb el convenciment que els seus drets com a víctimes no foren ni són actualment atesos, han hagut de cercar, sensibilitzar i organitzar tot un col·lectiu de professionals per elaborar lleis, investigar, exhumar les fosses i denunciar davant els tribunals. És cert que en aquests moments, a les Illes Balears, tenen les institucions al seu costat. Però també és cert que un dels pilars fonamentals d’un estat de dret, els tribunals de justícia, arxiven sistemàticament qualsevol demanda procedent de les víctimes del franquisme, els neguen el dret a la investigació judicial d’un delicte tipificat jurídicament com a crim contra la humanitat i, per tant, imprescriptible.
Haurem de continuar denunciant, és el nostre dret, i davant les evidències de violacions dels drets humans que hem trobat a Porreres també és el nostre deure. Seria desitjable que el Govern balear, que està ara amb les víctimes en les exhumacions i els homenatges, estigués també amb elles denunciant davant els tribunals.
Recentment hem pogut identificar científicament 14 víctimes exhumades de la fossa de Porreres. Durant el lliurament de les certificacions a les famílies, la sala on estàvem reunides estava plena de gent, unes 100 persones, però sols havíem citat 14 famílies. En aquells moments en vaig adonar de l’extensió de la repressió: cada víctima assassinada té família i cada història és un cas que n’afecta, en major o menor grau, tots els membres.
La sala estava plena d’històries per explicar i quan es llegiren en veu alta els noms dels identificats, els nostres desapareguts, identificats i sense identificar, es van fer presents a través de les famílies i la sala es va omplir de Memòria i Dignitat.
Gràcies per no perdre l’esperança de trobar-les, gràcies per preservar i transmetre la seva memòria i gràcies a totes les persones que ho han fet possible i que entenen que els únics noms a reivindicar són aquells que foren esborrats de la nostra història i que avui, entre totes, hem recuperat.
