OPINIÓ

Ocupació i estat de benestar

La millor política social és tenir un lloc de feina, i el govern de Mariano Rajoy, gràcies a les sàvies reformes estructurals i al sacrifici de 'los muy españoles y mucho españoles', ha posat els fonaments on s'ha de basar la creació d'ocupació i la reducció de les insuportables xifres d'atur. Aquest és, si fa no fa, el discurs aglutinador del Partit Popular de cara a les properes eleccions generals. En altres paraules: vàrem trobar un país desfet, a punt de ser rescatat i amb un ritme de destrucció de llocs de treball que ens portaria a la ruïna, i amb esforç i doloroses mesures hem aconseguit liderar el creixement de la zona euro i a superar una greu crisi causada en gran part perquè vivíem per sobre de les nostres possibilitats.

No obstant això, ni l'actual govern ni els d'abans (d'esquerres, deien) han situat la plena ocupació com a nucli central del benestar social. En línia amb el pensament dominant avui en dia a Europa, l'eix vertebrador de les polítiques econòmiques i socials ha estat el control del dèficit, del deute i de la inflació, oblidant que l'equilibri pressupostari no crea llocs de feina en èpoques de recessió. Ans al contrari: les polítiques d'ajustament fiscal exprés i els consegüents efectes sobre àmplies capes de la població destrueixen ocupació. Cal per tant invertir els termes de l'equació, anteposant les polítiques d'ocupació a qualssevol altres polítiques econòmiques i palesant que més ocupació genera més estalvi i més ingressos per a l'Estat, més ingressos permeten més inversió social que genera més benestar. I aquí rau precisament la trampa i un dels punts clau del triomf de l'austerocràcia: la destrucció d'ocupació, o l'actual creixement de treballs de baixa qualitat, provoca una disminució radical en els ingressos públics, i si les polítiques d'ocupació no corregeixen aquesta tendència destructiva, només queda un camí per recórrer, el control i reducció de la despesa, i una base argumental que el legitimi, l'estat del benestar és insostenible.

I d'aquí, tot el que coneixem: la vinculació de l'atur amb els sempre excessius salaris i amb la rigidesa del mercat de treball, les solucions que passen per abaixar sous, abaratir l'acomiadament i privatitzar les relacions laborals i, per tant, la consolidació i ampliació de la precarietat i la desigualtat. És necessari, doncs, canviar el prisma, amb diagnosis distintes i solucions distintes. La forta destrucció d'ocupació té la seva arrel en la caiguda de la demanda interna, en els costos de finançament i de producció en un sistema escassament competitiu i, també, en la manca d'intervenció pública mitjançant polítiques actives d'ocupació dotades de recursos i instruments suficients i efectius. I englobant-ho tot, hem de desenvolupar un argumentari clar que lluiti contra la demonització actual de la cosa pública: l'estat del benestar no és el problema, sinó part de la solució; l'estat del benestar no produeix atur, genera ocupació.

Hem d'abandonar el discurs, lamentablement interioritzat per molts, de la insostenibilitat d'un sistema públic de provisió de benestar. El model d'estat del benestar universalista i finançat per impostos ha operat històricament com un estimulador de la demanda interna i un creador d'ocupació neta, la inversió social impulsa la demanda interna de béns i serveis i la seva dimensió redistributiva (transferint recursos entre grups i classes) anivella els salaris i la renda disponible, contribuint tant a evitar una desigualtat social que provoca pobresa i patiment.

Per tant, i en contra del 'mainstream' actual, cal apostar per una política d'ocupació que es fonamenti en una expansió dels serveis públics del benestar que faciliti la creació d'ocupació estable i de qualitat. I no, no tenim un sistema públic sobredimensionant ni hi ha massa treballadors públics. De fet, l'estat espanyol es troba per sota de la mitjana europea en inversió social, despesa pública o nombre de funcionaris (podeu consultar les dades de l'OCDE i de l'Eurostat, per exemple). Així doncs, col·locar els nostres serveis públics en la mitjana de l'Eurozona acabaria en part amb les diferències estructurals de la significativament més elevada taxa d'atur que patim. La creació i oferta d'ocupació pública ha de recuperar un paper de centralitat en l'oferta política dels partits que es presenten com a defensors de l'estat del benestar.

El futur passa per impulsar un mercat laboral amb treball estable i de qualitat, que estimuli la formació i l'aportació de valor i que suposi realment una font de benestar. Per aconseguir-ho, caldrà rompre amb el discurs dominant i fer quelcom tan subversiu com implementar noves polítiques actives d'intervenció pública. I no només en el marc laboral, però això ja és un altre tema.

 

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF