OPINIÓ

Només ens salvarà l’internacionalisme

ANTONI TROBAT
ANTONI TROBAT

Pocs termes hi ha més rovegats i mal interpretats que la idea internacionalista. Una part de les esquerres espanyoles l’ha fet servir molt per amagar les seves pròpies mancances i la incapacitat, certament aterridora, d’entendre ja no el dret dels pobles que poblam l’Estat de decidir el nostre futur, sinó la diversitat més elemental. Durant dècades ha calgut sentir un mot tan preciós en boca de persones dites progressistes que només creien referir-se a una mena de cosmopolitisme xovinista. L’internacionalisme, però, va molt més enllà. Passa per una aliança entre iguals, per la cooperació a tots els nivells com a forma d’entendre la política i la vida. No és senzill abandonar o començar a abandonar la diplomàcia de despatxos i lobbys que aquest “gran càrtel econòmic que ha estat la Unió Europea”, en paraules del filòsof i activista croat de ma generació Srecko Horvat, ha edificat. Però s’ha d’intentar.

Per exercir un internacionalisme realment desacomplexat, possiblement allò que pertoca és autocentrar-se. No podem relacionar-nos amb els nostres veïnats, ni amb els veïnats de més enllà, si no sabem qui som, on som, què feim aquí. En aquest sentit, crec que la Mediterrània és un marc poc explotat, dificultós, carregat de reptes, però que no podem defugir. La Mediterrània, primer, doncs. Sense renunciar a una Europa, que crec possible i necessària, dels pobles i les insurgències. Però la Mediterrània sempre. Encara que la mar comuna ens faci mal tan sovint i ens aprofundeixi les nafres. Encara que allò que en diuen “alteritat”, buscar l’altre, se’ns faci feixuc, incòmode. Perquè només en el reconeixement de qui creim a l’altra banda podem ser nosaltres mateixos. Només en l’assumpció que en el ‘nosaltres’ hi ha un “ells” podem entendre, finalment, cap on volem anar. Ho explica meravellosament la fracoalgeriana Houria Bouteldja, militant descolonial i antiracista, al polèmic i recomanable llibret 'Els blancs, els jueus i nosaltres. Cap a una política de l’amor revolucionari'. He pensat contínuament en Mallorca i els mallorquins mentre el llegia.

Tanmateix, ens enganaríem si no sabéssim que l’escenari, fora de casa, és desolador. Itàlia i França en mans d’oligarquies nefastes que miren més cap a Berlín que cap a qualsevol altre lloc. Grècia, l’esperança grega, convertida en desfeta. Concretada en la gran decepció que han representat la Syriza de Tsipras i la incapacitat de l’esquerra alternativa hel·lènica de vehicular res amb cara i ulls. Quina rèmora, l’esquerra grega! Amb un panorama que combina el dogmatisme freak d’estalinistes i trotsquistes amb els egos mal païts de Varoufakis i l’exministra Konstantopoulou –nota mental aplicable a ca nostra: els personalismes, en política, acaben esdevenint perniciosos–. Sardenya intenta, per enèsima vegada, superar l’atomització atàvica entre les forces que estimen la terra ferida i la sobirania. Els corsos sembla que se’n surten, sí. Però cal veure amb quin model econòmic i ecològic. I la ribera sud? I el Llevant? Les primaveres àrabs, esperança pura, s’han esvaït. Esclafades pel pes contrarevolucionari, profundament conservador, d’una coalició soterrada entre els petrodòlars de les teocràcies i els interessos forans de Washington o Moscou. Pocs parlen ja de Palestina, sotmesa ara a l’infant capriciós que és Donald Trump. Síria i l’Iraq són un infern que perpetuarà, a la fi, velles dictadures. Només els kurds intenten bastir un model diferent, alternatiu, basat en un autogovern i una democràcia directa que costen de consolidar. I no sense contradiccions permanents.

No és fàcil. No ho és. Però crec que, en aquest marc, es fa evident que el futur de la Mediterrània europea, com a mínim, es decideix a Catalunya. Que és ca nostra. No hi ha, en clau emancipadora, cap desllorigador semblant que ens pugui fer sortir del drama austericida. No hi ha cap oportunitat de canvi igual. Encara que ens pugui semblar remota. Independentment que el Procés s’hagi fet més bé o més malament, la consecució d’una República Catalana seria una victòria internacionalista en tota regla. Una victòria de les feministes italianes, de les empreses cooperatives gregues, dels trans serbis, dels pescadors i els estudiants rifenys, de les ONG palestines i dels ecologistes sards. Veurem com va. I si no són els propis partits catalans que enterren una oportunitat única.

Ens cal reivindicar-nos internacionalistes. Des de l’autoreferencialitat. Des de les Pitiüses i les Balears. Des dels Països Catalans. Perquè és la idea que ens salva. La que, capficats com estam en la resistència permanent, en la decepció per tantes derrotes, ens agermana i ens allibera.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF