Publicitat
Publicitat

No vull, no conteste

PAPERETA COMPLICADAper a Compromís en les pròximes eleccions europees. Una coalició amb Esquerra Republicana o Convergència (sense Unió) li portarà problemes dins i fora. A l'exterior s'encarregarà el Partit Popular d'acusar-los d'aliança catalanista. Fa temps que s'observen dues coses. Una: el PP no té un programa atractiu per als electors, de manera que recorrerà a l'argument suat, però encara en bona part exitós, de l'anticatalanisme, i encara ho farà amb més gust perquè té Compromís en el punt de mira. I dues: a dins, la composició política dels tres partits ja és un problema per fer qualsevol coalició.

Si fos per mi, a les europees, que em fan la impressió que no són unes eleccions ara per ara importants (l'eurodiputat Raül Romeva afirma en el seu blog que les eleccions i el Parlament sí que ho són, però a mi no em consta), donaria llibertat perquè cadascú trie la companyia que més li vinga de gust o que més s'adeqüe als interessos polítics particulars. Seria una forma d'evitar polèmiques, just quan Compromís està en una situació d'intenció de vot esplèndida per decidir la presidència de la Generalitat. Per a les diferents sensibilitats polítiques ens calen polítics hàbils, imaginatius, però, sobretot, generosos. Després, a les eleccions autonòmiques del 2015, quan s'haja d'elegir el candidat (o la candidata), sabrem què pesa més, si el país o els personalismes. Per a eixe any espere i desitge que Compromís es distancie de la casta política i es posicione contra la pervivència insultant de les diputacions.

GAIREBÉ CENT MIL euros a l'any gasta la Generalitat Valenciana en enquestes d'opinió d'ús intern, malgrat que no són compartides amb la resta de partits del Parlament ni tampoc amb els ciutadans, ja que no es fan públiques. El Partit Popular sempre ha governat d'acord amb les enquestes que paguem tots.

Fa uns anys, en un dinar organitzat pel club Jaume I, un club transversal políticament, en el qual jo era el convidat i Rafael Blasco (fins fa uns mesos l'ideòleg del PP) n'era membre i hi va acudir, li vaig dir, amb escepticisme, amb ingenuïtat, que governaren amb allò que necessitava el país i no amb els seus interessos. Ell va somriure, jo no. Des d'aleshores, dues voltes m'han trucat a la porta dues senyoretes que pretenien fer-me un seguit de preguntes. Una representava un ministeri espanyol, l'altra la Generalitat. Ni tan sols vaig tindre la temptació d'esbrinar quina mena de preguntes feien. Amb educació, si bé lamentant no contribuir al seu treball, m'hi vaig negar, si bé no figure en l'apartat que s'hauria de registrar com a "No vull, no conteste".

EL CINISME i la hipocresia són un fet usual en la política internacional. Hi ha països econòmicament miseriosos en guerra civil en què cap potència té interès a posar pau o intervindre a favor d'uns o d'altres. Hi hagué la Líbia de Gaddafi a la qual França, quan li va convindre, ajudà l'oposició per bé que abans no havia tingut escrúpols a comerciar amb un terrorista contrastat; hi ha Síria, amb els Estats Units i Europa d'una banda, i Rússia i la Xina de l'altra proporcionant armes però no intervenint directament. La raó és ben senzilla, i l'autora canadenca Naomi Klein, en el seu conegut bestseller La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre (Empúries, 2007), ja en va parlar a propòsit de les catàstrofes en altres indrets, com ara la guerra de l'Iraq o l'huracà Katrina .

Síria està devastada, i tant si guanya la guerra el règim d'Al-Assad com les forces rebels, una de les dues superpotències (amb el serrell d'Europa o de la Xina al costat) reconstruirà el país. Com més runes i més misèria, més negoci. L'ARA del dia 21 de maig mostrava la fotografia d'un barri absolutament destrossat a Deir al-Zor, a l'est de Síria, que exemplificava, de manera diàfana, l'ajuda que necessitaran i, és clar, els crèdits que hauran de pagar. Serà un país minvat de ciutadans, esguerrats i endeutats de per vida. Els que resten vius tindran feina no com a enginyers o arquitectes, que això ja ho aportaran les multinacionals de les potències humanitàries , sinó com a mà d'obra barata; sirians agraïts de viure en pau i tindre un treball.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF