OPINIÓ

Matar el pare

'Operación Triunfo' no és un talent show normal i corrent. OT ha marcat diferents generacions des de fa més de 17 anys quan es va iniciar en el camí dins la televisió. La nova fornada d’OT de l’any passat, com tots sabeu, va suposar un èxit absolut entre els més joves ja que combinava el concurs tradicional amb continguts 24 hores i aprofitava molt més l’ús de les noves tecnologies per accedir al contingut.

Com segurament haureu sentit, aquesta setmana OT ha estat notícia per dos motius. Uns joves de l’acadèmia van demanar el canvi d’una paraula de la mítica cançó 'Quédate en Madrid' de Mecano. Això ha esdevingut viral i aquesta acció ha atret l’atenció de partidaris i detractors a parts iguals, inclòs el mateix jurat i els exmembres del grup Mecano. Vagi per avançat, i a mode introductori que Mecano sempre s’ha caracteritzat per ser molt respectuós i fins i tot diria partidari d’una societat oberta en tots els matisos, però avui no venc a argumentar si la paraula 'mariconez' en el context de la cançó és homòfoba, ja que crec evident que no és el cas. La crítica als joves és innecessària.

Després de la polèmica a les xarxes socials vaig llegir el tuit d’un periodista d’aquesta casa que feia una defensa dels concursants i hi aplicava una clau generacional. I, honestament, em va parèixer ben encertat. S’acusa de manera absurda que els joves no mostren interès en els afers socials, que amb les noves tecnologies estan ennuvolats i els han fet perdre l’esperit crític. Doncs l’anècdota d’OT demostra dos fets. El primer és la consolidació d’una generació en què temes abans tabú, o que en alguns casos s’evitaven, ho han deixat de ser. Una generació amb una mentalitat oberta mai abans vista, que accepta tothom i que abandona clixés retrògrads. Constata que s’ha produït una bretxa molt profunda entre dos col·lectius d’edats diferents. I la segona és el fet que els joves demanen pas. A l’anterior article vos parlava dels joves en clau europea. Ara, vos en parl en clau espanyola. Les noves generacions que venen per davall reclamen el seu protagonisme. Exigeixen un món diferent al que paternalistament se’ns ofereix. I això no és ni bo ni dolent, és senzillament el que succeeix a qualsevol organisme viu: la renovació. Ha succeït històricament a totes les societats. I aquesta anàlisi s’ha d’entendre en clau social, de costums, de maneres i formes; però també en clau política, establint i participant en l’elaboració d’unes regles de convivència.

Els dos al·lots d’OT han donat una lliçó en un aspecte com els de les frases fetes i la seva adequació a una realitat social canviant. Ens han fet repensar conductes del nostre dia a dia. I sí, segurament molta gent s’ha posat a la defensiva: que si són uns exagerats, que si algú s’ofèn per això és de traca, que si no sé què...

Gent que no entén que hi pugui haver una manera diferent de veure les coses. Gent que no acaba de comprendre el dubte i, per tant, el pensament que una jove d’una vintena d’anys ha fet. I que no ho entenguin és sa i necessari perquè això implica una ruptura, una manera diferent de pensar. Un canvi de tendència que a poc a poc s’anirà accentuant. No vos alarmeu. És propi de la naturalesa i ho seguirà sent. Com Freud explicava, tal vegada és l’hora de matar el pare. Qüestió de maduresa.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF