OPINIÓ

MÉS i Podem són eines útils?

ANTONI TROBAT
ANTONI TROBAT

Cinc anys després de la manifestació més multitudinària de la història de les Balears, som en un moment de canvi de cicle. S’acaba, ara ja sí, la legislatura, i és el moment de retre comptes. L’ecologisme, el moviment social més important al nostre país, està molt enfadat amb com s’ha gestionat el més que necessari decreixement turístic. És natural. De fet, gestionar, no s’ha gestionat. L’autopista de Campos, al servei dels interessos immobiliaris i turístics del Migjorn, n’és l’exemple més clar. Al mateix temps és en hores baixes, el combat ecologista, pel que fa a capacitat mobilitzadora de carrer. Jo, que com els companys del GOB i Terraferida mai he marxat de vacances quan hi havia el PP, ho veig clar.

Però anem a les 100.000 samarretes verdes. Estic pràcticament segur que aquelles persones que sortiren al carrer un setembre de l’any 13 podrien assumir un programa de mínims, talment un comú denominador, on hi fossin la defensa de la llengua i la cultura catalanes, el dret de decidir sobre totes les sobiranies, el blindatge dels drets socials elementals i la construcció d’un model socioeconòmic més just per al conjunt de la ciutadania. L’esperit del 29 de setembre de 2013 no s’ha acomplert. Això em sembla bastant clar. Els perquès són complexos. MÉS i Podem sumaven 19 diputats a principis de legislatura. Assoliren cap a 127.000 paperetes i un 32% de vot a les darrers autonòmiques. Un resultat espectacular per a l’espai a l’esquerra del PSIB. No sé si mai hem estat conscients, tots plegats, de la força que tenia això. Un potencial brutal. Uns diuen que s’ha notat poc o que no s’ha notat. Uns altres, que han fet tot el possible o que no han comunicat bé.

El Tercer Pacte de Progrés, el primer sense la rèmora que significava la Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar i el que està més a l’esquerra, hauria de fer-se una pregunta ferma. S’han aconseguit els objectius marcats per endavant? Formalment no s’han fet canvis cap a l’escenari desitjable d’un canvi de model econòmic. Això em sembla obvi. Les veus més clarament defensores de la gestió del Govern troben que s’ha avançat molt. Personalment no tenc dubtes que la senyora Joana Aina, que cobra 352 euros de pensió, segurament pot tenir una vida més cómoda en algunes coses gràcies a Fina Santiago. Crec, en la mateixa direcció, que la màfia agrària ha tingut bastants maldecaps per culpa d’un esporlerí íntegre com Vicenç Vidal i que un manacorí que em sembla un gran tipus com Tià Sansó ha fet possibles legislacions pioneres en residus. Potser va de límits, la cosa. Els límits de les institucions liberals –els ajuntaments, els governs autonòmics i els consells– són els que són. Donen per al que donen. Dramàticament. Mancats d’estat propi com estam, val a dir que avui dia ja ni els estats tenen sobirania suficient per emprendre canvis o agafar orientacions singulars. Tanmateix, això no pot ser excusa per a res. Anem al gra i continuem amb els interrogants. Hi ha un full de ruta comú a dues o tres legislatures que reculli els anhels de les més de 100.000 persones que sortiren al carrer el 29 de setembre de 2013? Sí o no? Són MÉS i Podem dipositaris finals d’aquella marea que jo crec que demanava alguna cosa més que liquidar el TIL i expulsar el mediocre Bauzá del Consolat de Mar? Sí o no? Si honestament la resposta a ambdues preguntes finals, que es pot fer qualsevol ciutadà, és no, o no del tot, el que ens cal és treballar per recompondre, des de baix, un espai fonamental. El de les 100.000 persones de setembre del 13. Pensem, a més, que s’acosta una nova crisi financera que podria ser definitivament devastadora per a les classes populars. S’intueix. Talment el silenci ensordidor que diuen que es percep en una platja abans d’un tsunami. Però ni els gestors de l’actual executiu autonòmic ni els seus detractors per l’esquerra i l’ecologisme en parlen gaire. Segurament perquè a escala d’estrat social tots s’assemblen bastant. La majoria cobren d’allò públic. Som un país de lumpenprecariat turístic, funcionaris i jubilats. Sense teixit real, pràcticament. Mallorca i Grècia no són tan diferents. Aquestes reflexions no tenen fórmules màgiques però, potser, ha arribat l’hora ineludible de plantar cara al canvi de model econòmic i a l’autoritarisme, que també comença a guaitar mar enllà.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF