CORRENTIA

L’omnipotència i Trump

Els mitjans de comunicació i les empreses demoscòpiques han renunciat a ser un mirall al llarg del camí de la vida –així és com volia Stendhal que fos la novel·la– i han assumit la tasca de substituir la vida real per futuribles que, com ja sabem, sovint s’estavellen contra la realitat. La realitat sempre arriba una mica més tard, inexorable, desmentint totalment o parcialment les construccions amb què havíem intentat suplantar-la. I, en arribar, nosaltres ja treballem en una nova ficció, que acabarà demolida pel llenguatge inapel·lable dels fets.

És el que li ha passat al món amb les darreres eleccions als EUA. Fa mig any encara ens complaíem en el somni d’uns EUA més intel·ligibles per a tots nosaltres, i rebutjàvem de pla el malson d’un Trump a la Casa Blanca. L’estigmatitzàvem amb una facilitat esfereïdora, el reduíem a la condició de pallasso –més tard, a la de pallasso assassí. Li atorgàvem una representativitat reduïda a les pitjors excrescències d’un gran país amb zones malsanes.

Però, d’aquestes zones malsanes, n’oblidem les que ja són fonaments de la seva història i que, no tan sols els nord-americans sinó la quasi totalitat del planeta, han ennoblit transformant-les en èpica nacional. Els EUA actuals s’assenten damunt d’un magne genocidi en el qual participaren exèrcits, companyies ferroviàries, petrolieres, pistolers, aventurers, missioners... i humils supervivents de la fam a Europa. Els EUA no han processat correctament una de les històries més males d’assumir de la Història. Però com que són un poble de vencedors, que eleva l’èxit a la condició de premi atorgat per Déu, han trobat en aquest èxit global una justificació que els redimeix de qualsevol altra responsabilitat.

La seguretat en els seus dogmes exorbitants i elementals han configurat una societat molt més malalta del que estaria disposada a reconèixer. On la força és la raó suprema, tot és possible, perquè ningú se sentirà obligat a explicar-ho, ningú no es penedirà de res, sigui la destrucció d’un estat com l’Iraq, el cop d’Estat de Pinochet, el racisme, les desigualtats de vertigen o l’elecció de Trump. Són omnipotents i necessiten demostrar-ho adesiara, sobretot després d’uns anys de president negre i, diguem-ho amb la convicció que fa al cas, progressista.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF