OPINIÓ

Immunitat

Hi haurà també vacuna per a tots els desajustos emocionals causats per la pandèmia? No és que em vulgui posar tou, que sempre he bravejat d'alexitímic, però sospit que molt dels efectes secundaris d'aquest 2020 merdós ens acompanyaran durant molt de temps, que ens costarà somatitzar tot això. 

I no parl sols dels efectes econòmics, sempre tan esotèrics i prosaics en la seva escala macro com cabrons en la seva escala micro. Parl dels petits detalls: de les nostres rutines, els nostres ritus, el consens silenciós d'una vida comuna que tots executàvem sense pensar-hi gaire però que tenia cert sentit després de tot, un sentit que només intuïm ara que l'hem perduda. 

El nostre dia a dia s'ha vist alterat de manera salvatge en alguns casos. Un company em parlava fa uns dies de la mort d'un dels seus millors amics i de com d'estrany era no haver vist el seu cadàver, no haver assistit a cap funeral, no haver-se creuat amb familiars i amics de dol, res de res: només un contacte de WhatsApp que mai més llegirà els teus missatges, un gran forat on abans hi havia algú que estimaves. Un dia hi era, al següent no. Ni transició ni catarsi. Com si la mort no fos ja prou irreal en circumstàncies normals.

Però hi ha distorsions menys òbvies i que, em tem, deixaran seqüeles imprevisibles i perdurables. Com aquesta sensació persistent que duc mesos fingint que tot és normal quan res no ho és, inventant-me noves rutines cada setmana i descartant-les a la següent, intentant conservar certa noció de propòsit, sense acabar-m'ho de creure en cap moment perquè moltes de les coses que feia i era ara fa vuit mesos ja no hi són. I em deman: som l'únic que se sent així? 

Hi ha una frase a Melancolia de la resistència de László Krasznahorkai que em va deixar glaçat: "El futur era pèrfidament obscur, el passat, impossible de recordar". I em va deixar glaçat perquè em va semblar que resumia perfectament i en un parell de línies com em sent ara mateix –i com pens que se sent altra gent que tenc al voltant– respecte de la realitat: sense saber molt bé quines noves amenaces ens durà el futur més o menys immediat i, a la vegada, incapaços de recordar com era la vida abans o, el que és el mateix, incapaços trobar cap línia coherent que uneixi un passat que ens sembla cada cop més llunyà i la nostra existència actual. 

Més enllà de la Gran Història de la Pandèmia, a la majoria de nosaltres ens quedaran precisament això: els efectes secundaris de les petites disrupcions diàries, la sensació que la realitat ja no és tan sòlida com pensàvem, que tot, en qualsevol moment, pot saltar pels aires. Ens quedaran les conseqüències d'aquesta provisionalitat, els efectes de la qual són allà davant nosaltres però que probablement encara que no estam preparats per interpretar ni avaluar.  

Serà complicat vacunar-nos contra tot això. Com es curen un futur incert i un passat que ja no val? 

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF