OPINIÓ

Ensopegar amb la mateixa pedra

Per la seva trajectòria professional, el ministre Grande-Marlaska hauria de ser considerat un expert en temes de violència, amb certa laxitud de criteri, si ens atenim a l’opinió del Tribunal Europeu de Drets Humans que va condemnar Espanya en cinc ocasions per no investigar les tortures de detinguts sota la custòdia del llavors jutge. Ara, des de la seva posició de preeminència, sobre Catalunya ha dit que segons "els operatius hi ha hagut una violència de molt més gran impacte que la del País Basc". La comparació ha provocat perplexitat a un i altre lloc.

Sens dubte, era una valoració poc rigorosa i amb una intenció truculenta, a pesar de les matisacions que va introduir després. Tampoc es pot dir que la seva font sigui la més fiable. “Els operatius”. Els mateixos operatius que el Tribunal Suprem no va prendre en consideració per estimar que havien estat sotmesos a un xoc emocional. Les famoses mirades d'odi. Els cossos de seguretat de l’Estat són excitables i irascibles, han vingut a dir. Estan sotmesos a estrès, per tot el que se'ls exigeix, per les condicions laborals i altres circumstàncies professionals. No és poca cosa.

El diari conservador ‘La Razón’ considerava “una protesta prodemocràtica que va registrar enfrontaments aïllats entre agents de policia i alguns manifestants” l’esclafit social a Hong Kong. La palla en l’ull aliè... la biga en el nostre és que l’ocupació de l’aeroport de Barcelona a parer del govern de l'Estat era una "ofensa" intolerable. Un ridícul a l'altura de les 6.000 urnes mai trobades. Una imatge internacionalment feridora. El temor de la mobilització corre en parangó amb l'histrionisme dels arguments utilitzats per sol·licitar que es bloquegés l'aplicació informàtica del Tsunami Democràtic que havia convocat la manifestació. Inclòs reial decret llei sobre seguretat digital aprovat en el Consell de Ministres.

Les imatges dels fets de l’aeroport hi són. Cadascú les pot jutjar i formar-se’n una opinió pròpia. En la sol·licitud del govern dirigida a Microsoft són “aldarulls violents que involucren greus desordres públics i el sabotatge d'infraestructures crítiques”. També diu que l'Audiència Nacional duu a terme una investigació en la qual "el moviment Tsunami Democràtic ha estat confirmat com una organització criminal que impulsa la comissió d'atacs terroristes". Es refereix a fets no jutjats. Com a mínim, precipitació i imprudència. S'entén el perquè Grande-Marlaska va fer la comparació.

Sovint, en l'argumentari del govern, s'albira una tendència a la descontextualització altament preocupant. Un fenomen que s’ha d’emmarcar en una permanent campanya de propaganda iniciada just en el mateix moment que Pedro Sánchez arriba a la Moncloa. Que la realitat no ens espatlli un bon (fals) argument. Si m’ho permeten, faré una derivada amb unes manifestacions de la vicepresidenta Calvo que ens allunyen de l’assumpte de la violència però il·lustren la falsa realitat en què s'opera.

“Soc la senyora Calvo i faig la feina bruta” i José Antonio Primo de Rivera és una víctima. ‘Stricto sensu’ pot ser una víctima per haver mort davant un escamot d'afusellament, com ho podrien ser Hermann Göring, Joachim von Ribbentrop i altres condemnats a mort en els judicis de Nuremberg. Ometre el paper de la Falange durant la II República, en el cop d'Estat i la Guerra Civil i el que va succeir al voltant de la seva condemna és ometre molt. Una bufetada a la història i a la memòria. I si l'omissió es comet per compensar una suposada "radicalitat" del desallotjament de la mòmia de Franco davant l’opinió conservadora, resulta d'un cinisme estratosfèric. Tanquem la derivada.

En les legítimes protestes per la sentència (aquesta, de totes totes desproporcionada) s’han produït grans i impactants manifestacions com les Marxes de la Llibertat (fins i tot l’ocupació de l’aeroport), les quals no obtenen cap resposta, ni valoració, per part dels poders estatals i, en cavi, sí que l’obtenen els puntuals aldarulls que el mateix president Sánchez considera provocats per una “minoria” violenta però molt organitzada i que respon a un “comandament”. Una altra vegada tornem-hi torna-hi amb la revolució digital. Recorda la teoria de la Fiscalia. Davant la incapacitat de donar una resposta política a la situació, es posa l'accent sobre el suposat comportament d'una minoria per traslladar el problema a l'àmbit exclusiu de l'ordre públic. Ensopeguem amb la mateixa pedra.

Amb tota seguretat, si aprofundíssim en l'expressió més combativa dels joves que protagonitzen aldarulls, ens trobaríem que el seu missatge va més enllà de l’independentisme i estaria més a prop del trencament generacional amb les institucions per la precarietat del futur que d’altra cosa. Efectivament, això és un problema, però no simplement d’ordre públic. Una protesta dintre una protesta, en un mar de desobediència civil. Com en el país del “pesoptimista” d’Émile Habibi, han vist la bandera blanca transformar-se en sedició. "No m'agrada que es cremi un contenidor, però violència és condemnar a un segle de presó demòcrates per haver posat urnes", ha dit Oriol Junqueras.

Mentre tot això passa, hi ha qui es permet la llicència de no posar-se al telèfon. El problema no és d'ordre públic. Haurien de dir-nos clarament amb qui pretenen pactar després de les eleccions per saber a qui confiar el vot.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF