OPINIÓ

Crònica d’un naufragi

El famós vaixell transatlàntic Titanic i el seu enfonsament durant la seva travessia inaugural ha passat a la història com la més perfecta metàfora de la prepotència i la vanitat humana. En realitat, però, és un error de relat. Un altre.
Hi moriren 1.496 persones de les 2.208 que hi viatjaven, entre les quals hi havia algunes de les més riques del món, però també centenars d’immigrants irlandesos, britànics i escandinaus, que hi embarcaren a la recerca del somni americà.

El prodigiós navili, només equipat per a l’èxit, duia bots salvavides per a 1.178 persones, poc menys de la meitat de les que embarcaren a Southampton, i un terç de la seva capacitat total.

Aparentment, la taxa de supervivència del naufragi va ser d’un 32%, però a primera classe va sobreviure més de la meitat del passatge (63%), i a segona classe, el 43%. Els supervivents de tercera classe i de la tripulació varen ser molt menys: moriren més del 75%, entre altres raons perquè se’ls va impedir accedir a la coberta i moriren confinats a les seves cabines.

Vist així, la metàfora que millor s’adiu a la famosa tragèdia és la de la desigualtat i la injustícia. Una imatge perfecta que revé ara, a les portes d’un gran naufragi global, anunciat en diferit. No sabem encara les dimensions de la desfeta que s’acosta, però ja sabem qui la pagarà.

Es parla molt aquests dies de la bretxa digital posada al descobert pel confinament dels 170.000 alumnes de Balears, que ha obligat a continuar el curs a distància a través de mitjans telemàtics. De cop som conscients que més del 10% dels nostres alumnes no té a l’abast equipament informàtic ni accés a internet i que, a més, i en un percentatge molt major, la seva suposada condició de ‘nadius digitals’ era poc més que una còmoda etiqueta.

És lloable l’esforç dels docents i de les autoritats educatives per pal·liar el daltabaix que suposa la interrupció inesperada del curs i les enormes desigualtats materials detectades entre la població escolar, especialment en el camp informàtic. I, tanmateix, ens enganaríem si no fóssim conscients que la bretxa digital no és més que el reflex de la bretxa realment determinant: la social i cultural.

Aquesta i no una altra és la bretxa que dividirà la societat –al final del túnel en què encara no hem entrat– en ‘supervivents’ i ‘desapareguts’, i que, com sempre, vendrà embolcallada en el mengívol mite de la meritocràcia.
Per res del món voldria estar a la pell dels qui hauran de gestionar la catàstrofe i desig que ho puguin fer des de la perícia, la decència i el sentit comú, i a pesar de l’exèrcit de franctiradors –de sofà i de tribuna– preparats per dinamitar qualsevol iniciativa.

Escarrufen les receptes de la dretíssima espanyola: suprimir ministeris, anul·lar autonomies, enaltir l’exèrcit, convocar eleccions... O les de Trump: negar l’evidència, relegar les persones, qüestionar la ciència, tancar fronteres, deportar...

Però també preocupen els posicionaments que, des de la millor intenció, obvien la complexitat de la qüestió: s’han d’abaixar, suspendre o ajornar tots els impostos –IVA dels ciutadans, cotitzacions de les empreses, quotes dels autònoms...–, al mateix temps que s’han de reforçar tots els serveis públics –la sanitat, l’educació, la cultura...– i s’han de rescatar tots els col·lectius –els constructors, els hotelers, els equips de futbol, els aturats... I tot això en un context de pèrdues estimades de 100.000 M € només en el sector turístic espanyol, amb la pandèmia encara activa i sense vacuna a la vista. No en sé d’economia, és cert, però diria que no em surten els comptes. I que tota aquesta fabulosa factura no s’eixuga ni “davallant el sou dels polítics”, encara que dir-ho ens resulti tan taumatúrgic.

Sembla que els diferents ‘agents’ que ‘exigeixen’ mesures als govern estan realment persuadits que els polítics tenen un molinet de fer doblers i que si no els reparteixen generosament és perquè no volen.

Davant les temptacions de receptes reaccionàries o d’innocents cartes als Reis, trontolla una evidència: no hi ha solucions simples per a problemes complexos. En altres paraules, tot no es podrà pagar. És el moment de triar.

Ara que la ‘nova normalitat’ que han encunyat els experts és encara un futurible, podem decidir si l’associam a la recuperació de les xifres de la construcció, de la indústria de l’automòbil, del barril de Brent, dels indicadors turístics, del trànsit aeri... o si tenim un altre pla.

Voldria que ‘nova normalitat’ volgués dir cura i acompanyament, i prioritzar (totes) les persones. I això significa sanitat, educació, pensions i habitatge. I, francament, poqueta cosa més.

El gran capital exigirà ajudes i inversions, esgrimint l’ostatge de l’ocupació i condicionant la recuperació. Un altre error de relat. No el comprem.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF