OPINIÓ

Criminalitzar-los

L’Institut d’Estudis Catalans defineix criminal com aquella persona culpable d’una infracció punible de caràcter greu. El mot adquireix un context negatiu, òbviament, per la pròpia naturalesa del substantiu. L’acció de criminalitzar algú va encaminada a esbrinar o jutjar fets que puguin ser considerats no tan sols delictuals, més bé, contraris als comportaments socials. Tot i aquest recull de definicions i conceptes, existeix una estratègia pensada a criminalitzar i atorgar responsabilitats a col·lectius o grups socials dels mals que pateix la societat sense que aquests en siguin els vertaders culpables.

Ja que som a l’estiu, pens en la posidònia. Aquestes praderes que s’estenen pel Mediterrani, que tenen un alt valor ecològic i que la seva subsistència és vital per a milers d’éssers vius, i especialment, per a les persones. Ningú qüestiona la importància que té. Tampoc podem negar que la seva situació és fràgil. Així que d’un fet objectiu com és aquesta vulnerabilitat de la posidònia en convertim el tema de l’any i començam a repartir-ne culpes. Començam a criminalitzar. I posam el focus en els clubs nàutics –organitzacions diferents de les marines portuàries en no cercar lucre– i en els petits propietaris de llaüts i altres embarcacions de reduïda eslora. Criminalitzam gent que està conscienciada de la importància de la posidònia. I saben per què els atacam? Perquè sempre és més senzill anar contra els petits que contra els grans. El que realment provoca un dany irreparable a la posidònia són els megaiots i els emissaris públics. Però clar, s’imaginen el Govern fent un projecte de llei sobre posidònia on reconegui que no pensa calcular l’impacte dels emissaris que no depuren bé les aigües? Doncs això ha succeït i com si fos tan normal. Assumir-ne responsabilitats per una nul·la capacitat de gestió? No. Assumir que Ronaldos i Messis que passen una setmana a les aigües d’Eivissa no es conscienciaran de la importància de no fondejar damunt posidònia? Tampoc. Així que criminalitzam, com no pot ser d’altra manera, els petits. I ho generalitzam. Així, tots els que tenen una embarcació en propietat són els dimonis de la mar.

I ja hi tornam a ser amb aquests projectes de llei de caràcter públic i notori, que els permet fer tuits i donar titulars. Amb més preocupació per les formes que no pel fons. Ells no cerquen la protecció real de la posidònia. Si fos així, EMAYA estaria fins a dalt de multes per tancar els ulls davant la seva irresponsable gestió. Si realment els interessàs la posidònia, demà tindríem 50 embarcacions, la meitat de les quals serien a les Pitiüses per controlar aquest boom de grans iots. Però això no passarà. Seguiran dividint les 10 embarcacions que hi ha en funció de la població de cada illa. Però no passeu pena, tenen el titular i han assenyalat els criminals.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF